Els arquitectes a finals del franquisme, entre la crisi professional i el compromís polític-social

Céline Vaz

Resum


A partir de finals dels anys 1960, els arquitectes apareixen com la punta de llança de la crítica urbana a Espanya. Ofereixen un exemple emblemàtic del paper en la transició espanyola dels «Nous professionals» (arquitectes, metges, advocats, etc.) que compartien la joventut, la politització i el compromís per l’interès general. Aquest compromís s’explica en part per causes generacionals i polítiques, però aquestes explicacions no es poden examinar independentment de la seva pròpia problemàtica professional. En aquest context, les transformacions econòmiques i socials del “Desarrollismo”, i el boom immobiliari que l’acompanya, portaran la prosperitat al grup professional, donat l’auge d’encàrrecs que significa. No obstant això, també aguditzarà problemes professionals que contribueixen al desprestigi de la professió. Davant d’això, diversos sectors professionals, especialment en els més joves que pateixen més aquests problemes i el rebutgen amb més força, s’imposarà la necessitat de renovar la missió social de la professió posant-la al servei de la societat. Aquest article vol demostrar, a través de l’exemple dels arquitectes, l’interès d’un estudi a llarg termini -des de la postguerra- de certs grups per entendre millor les causes de l’oposició política i social a la dictadura.

Paraules clau


Franquisme, Urbanisme; Arquitectes; Compromís polític-social

Text complet:

PDF (Español)

Enllaços refback

  • No hi ha cap enllaç refback.


RCUB revistesub@ub.edu Avís Legal RCUB Universitat de Barcelona