Subjectivació i evidencialitat: El verb "amenaçar" fins al segle XIX. Un estudi de corpus

Autors/ores

DOI:

https://doi.org/10.1344/AFEL2019.9.7

Paraules clau:

català modern i contemporani, corpus textual informatitzat, evidencialitat, inferència invitada, Lingüística Diacrònica, subjectivació

Resum

En català actual, el verb amenaçar coneix, juntament amb un valor lèxic (amb subjecte agent), un valor d’auxiliar evidencial (segons la definició de Cornillie 2016) que permet realitzacions com: amenaçava de ploure (DIEC2, s. v. amenaçar, 3; DDLC, s. v. amenaçar, 5). El desplegament d’aquest valor ha estat explicat, per al cas de l’anglès (com a epistèmic: Traugott 1997) i de l’espanyol (Cornillie 2007, 2016; Cornillie i Octavio de Toledo 2015), amb el concepte de subjectivació (d’acord amb la proposta de Traugott i Dasher 2002). Seguint aquesta línia de recerca, en aquest estudi provem de descriure i explicar el procés de canvi pel qual aquest verb desenvoluparà, en català, el valor epistèmic/evidencial durant l’època moderna, en un procés que culminarà ja en el segle XIX. La recerca es fonamentarà en el buidatge i anàlisi de dades de corpus textuals informatitzats del català antic, modern i contemporani. Les dades obtingudes seran analitzades qualitativament i quantitativa, i interpretades mitjançant les eines teòriques de què ens forneix la Lingüística Cognitiva i la Gramàtica de Construccions basada en l’ús d’acord amb la proposta de Traugott i Trousdale (2013) i la Invited Inferencing Theory of Semantic Change (IITSC) de Traugott (2012).

Descàrregues

Les dades de descàrrega encara no estan disponibles.

Descàrregues

Publicades

2019-12-27

Com citar

Antolí Martínez, J. M. (2019). Subjectivació i evidencialitat: El verb "amenaçar" fins al segle XIX. Un estudi de corpus. Anuari De Filologia. Estudis De Lingüística, 9, 203–233. https://doi.org/10.1344/AFEL2019.9.7

Número

Secció

Monográfico. Escrituras e impresos efímeros del siglo XIX