Anuari de Filologia. Estudis de Lingüística

Santamaría Pérez, M. Isabel (2023), palabras que nacen y transforman. La recepción de neologismos en las columnas sobre la lengua y los diccionarios en español actual, Granada, Comares, Colección Interlingua

2024-12-26T21:47:30+00:00

Paraules que neixen i transformen és l'obra amb la qual Santamaría ens reconcilia amb dos àmbits així mateix divergents entre si pel que fa a l'ús dels neologismes, l'idioma en el seu ús real i el defensat pels sectors acadèmics normatius més puristes.

Presentació del monogràfic «La normativització i l’evolució de la llengua catalana»

2024-12-23T14:29:08+00:00

L’estudi de la variació i el canvi lingüístics es troba actualment en una bona posició per a respondre interrogants importants sobre la caracterització de l’evolució de les varietats del català i la relació amb les llengües romàniques amb les quals manté i ha mantingut un contacte secular (aragonès, espanyol, occità, francès i italià), d’una banda, i, d’una altra, també estem en un punt dolç per a poder reflexionar sobre la influència del procés de codificació en la llengua contemporània. De retop, no es pot perdre de vista la repercussió d’aquest procés de normativització en la societat a través de la vertebració que en fan el sistema educatiu i els mitjans de comunicació, autèntics portals de difusió normativa i, per tant, de recerca sobre aquesta expansió.

Canvi lingüístic i normativa en la construcció de la llengua estàndard: tres estructures morfosintàctiques del català de Mallorca

2024-12-23T18:13:53+00:00

Tres trets (morfo)sintàctics que han tingut històricament vigència en el català de Mallorca pareix que tendeixen a la desaparició. Es tracta de l’ús de "ser" com a auxiliar per a la formació de temps composts, la concordança de participi amb el subjecte i amb l’objecte (més enllà en aquest darrer cas dels pronoms febles de tercera persona), i l’ordre dels pronoms febles acusatiu-datiu quan el d’acusatiu és de tercera persona. En aquest treball volem analitzar la vigència i l’evolució d’aquests usos mitjançant les dades del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana (IEC) i l’evolució del discurs normatiu sobre aquestes tendències a la recerca d’indicis de relacions causa- efecte.

El relatiu “qui/que” en funció de subjecte en les relatives amb antecedent segons Pompeu Fabra

2024-12-23T18:38:28+00:00

Aquesta contribució s’insereix dins una recerca més àmplia centrada a estudiar l’impacte del procés de normativització dut a terme a l’entorn de l’obra de Pompeu Fabra sobre l’evolució del català, des de final del segle XIX ençà. Habitualment, la llengua antiga és un referent en l’establiment de la norma fabriana. Es prenen materials lèxics i gramaticals del català medieval amb l’objectiu d’evitar castellanismes o satisfer necessitats comunicatives dels parlants. Sorprenentment, no va esdevenir el mateix en el cas de l’ús del pronom relatiu “qui/que” en funció de subjecte amb antecedent. El català contemporani havia optat pel relatiu "que" en aquesta funció. A partir de les dades dels corpus digitals del català de l’edat mitjana i moderna, del tractament de gramàtics anteriors i coetanis de Fabra i dels seus propis usos, analitzem l’evolució del pensament del Mestre sobre la prescripció d’aquesta construcció sintàctica en el català contemporani. Quins eren realment els usos de “qui” i “que” en funció de subjecte amb antecedent en el català medieval i de l’edat moderna? Com van evolucionar aquests usos fins arribar a la situació contemporània? Què degué moure Fabra a acceptar l’ús de “que”, un ús que aparentment es distanciava de la llengua antiga?

Fabra i família tota

2024-12-23T19:59:40+00:00

Avui l’expressió “i família tota” és percebuda com una fórmula habitual de cloenda de les enumeracions de familiars pròpies de les esqueles mortuòries. Tanmateix, si retrocedim un segle, aquesta funció l’ocupava “i demés família" (o "i demés parents"), com a resultat d’una interferència que atorgava a aquest indefinit el valor del cognat castellà, en detriment del significat genuí. Fabra, en la seua tasca de depuració de l’idioma, va pouar en la llengua medieval una solució substitutòria. En el present article, comencem per resseguir en els textos del Mestre els diversos estadis pels quals va passar la proposta, que s’inicia com a “i els parents tots”, esdevé “i parents tots” (en convivència amb “i tots altres parents”) i desemboca en “i família tota”. A continuació, a través del despullament del Corpus Informatitzat del Català Antic, establim els fonaments medievals de la construcció amb "tot" posposat i analitzem quins contextos podien legitimar que s’hi ometés l’especificador. Finalment, mitjançant el buidatge del Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana, mostrem el progrés en la implantació de la proposta de Fabra a partir de la publicació de la Gramàtica catalana de 1918 i constatem que som davant un èxit més del procés de normativització.

El procés de normativització com a factor de canvi lexicosemàntic: el verb “assabentar”

2024-12-23T18:25:58+00:00

Aquest estudi s’insereix dins una recerca que analitza la influència de la norma lingüística en l’evolució del català contemporani. La recerca abasta els diversos components de la llengua (la pronúncia i l’ortografia, la morfologia, la sintaxi, el lèxic i la fraseologia). Ací estudiem la influència de la norma en l’evolució del lèxic: parem atenció sobre "assabentar". Aquest verb va dins un grup important de paraules que, recuperades dels textos medievals, han assolit una freqüència d’ús important el català, particularment escrit i en registres orals de formalitat mitjana i alta. Mostrarem que "assabentar" havia caigut en desús a la darreria del segle XV, reapareix a començament del segle XX i ho fa amb accepcions i amb variants construccionals noves. El lector trobarà ací a) l’anàlisi de l’evolució de "assabentar" des de les primeres atestacions; b) la descripció de l’ús d’aquest mateix tipus lèxic en llengües veïnes (francès antic i encara ara en occità: "assavanter" i "assabentar", respectivament); i c) l’enlairament de "assabentar", l’arrelament del verb en els textos contemporanis, el desenvolupament de sentits nous i els canvis construccionals que ha experimentat, i, finalment, la reculada paral·lela de "enterar".

Pluricentrisme en català: aspectes sociolingüístics i lingüístics

2024-12-23T20:17:13+00:00

Aquest treball estudia la llengua catalana com a llengua pluricèntrica. Després d’una aproximació al concepte de pluricentrisme, s’analitza el procés històric que ha desembocat en l’aparició de més d’una varietat estàndard en català. L’estudi se centra en el cas del País València, on l’adaptació de la normativa fabriana ha fet possible la consolidació d’una varietat estàndard valenciana en connivència amb l’Institut d’Estudis Catalans. Ara bé, les circumstàncies sociopolítiques valencianes han portat a la creació d’un centre codificador propi, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. L’estudi compara els aspectes ortogràfics, gramaticals i lèxics dels diferents models de llengua associats als diversos centres emissors i posa de manifest el simbolisme que adquireixen determinats trets lingüístics com a referents identitaris.

La nomenclatura del suplement del DRAE 1780

2024-12-23T08:41:32+00:00

L’objectiu d’aquest article és analitzar el lemari del suplement del DRAE 1780. L’estudi es configura principalment a partir de dos eixos: d’una banda, s’examinen les noves paraules i els reingressos, d’altra banda, s’observen els canvis produïts a l’interior de les entrades ja registrades en el diccionari o en relació amb Autoritats. D’aquesta manera, es pretén contribuir a l’ampliació de l’estudi d’aquesta primera edició i valorar el grau d’integració del suplement en l’edició següent (DRAE 1783).

Aspecte i estructura argumental de les passives resultatives: una aproximació nanosintàctica

2024-12-23T09:27:10+00:00

En aquest article es descriuen les principals propietats sintàctiques i semàntiques de les construccions passives resultatives en català i es presenta una proposta formal per a analitzar-les en el marc de la nanosintaxi (Fábregas 2008, Ramchand 2008, Starke 2009, i.a.). Una passiva resultativa expressa sempre el resultat d’un esdeveniment previ, és a dir, expressa un estat resultatiu. Ara bé, hi ha dos tipus d’estats resultatius, reversibles i irreversibles (Kratzer 2000), i cadascun correspon a un procés de formació diferent. La proposta d’anàlisi sosté que la formació de la passiva resultativa implica dues operacions formals: reducció de l’estructura eventiva i argumental del predicat primigeni i estativització de l’estructura eventiva. La reducció de l’estructura eventiva i argumental implica l’exclusió del Sintagma Inici (Ramchand 2008) del procés de lexicalització. Si la passiva resultativa lexicalitza l’estructura eventiva fins a Sintagma Procés, es forma un estat irreversible; si lexicalitza únicament la projecció Sintagma Resultat, es forma un estat reversible. L’estativització de l’estructura eventiva es du a terme mitjançant la incorporació d’una preposició de coincidència central a l’estructura del verb, que converteix el predicat en un estat.

Sobre el lèxic andalús en l’ALEA i el CORLEXIN

2024-12-23T14:05:24+00:00

El present estudi pretén aprofundir en la caracterització des del punt de vista lexicogràfic, documental i ―especialment― geogràfic d’un conjunt de veus testificades en el segle XVII i localitzades en el domini lingüístic de les parles andaluses mitjançant la confrontació i anàlisi de les dades obtingudes a partir de dues fonts de marcat caràcter diatòpic: el Corpus Léxico de Inventarios (CorLexIn) i l’Atlas lingüístico y etnográfico de Andalucía (ALEA), així com altres repertoris lexicogràfics i fonts de caràcter diferencial. D’aquesta manera, pretenem demostrar com dos recursos aparentment dispars tant des d’una perspectiva temporal com metodològica poden convertir-se en eines útils i complementàries a l’hora d’abordar l’estudi del lèxic andalús enfront de les fonts tradicionals de caràcter general.

Oralitat i escrituralitat en la caracterització lingüística de les llengües romàniques. Introducció

2024-12-23T20:31:46+00:00

En el marc de la lingüística de varietats de filiació coseriana, el model del continuum entre oralitat i escrituralidad concepcional proposat pels lingüistes alemanys Peter Koch i Wulf Oesterreicher per primera vegada en 1985 (Koch i Oesterreicher 1985) ha gaudit de gran acceptació en l'àmbit de la romanística europea i llatinoamericana (cf. López Serena 2023), especialment entre els estudiosos que es dediquen a la lingüística històrica, però cada vegada més també entre aquells que analitzen la llengua oral actual des d'una perspectiva pragmalingüística.

L'elaboració de l'espanyol i de l'italià medievals en la traducció llatí-romanç: la sintaxi del participi en Alfonso X i Filippo Ceffi

2024-12-24T10:13:15+00:00

Aquest treball se centra en l’estudi de les formes participials en la traducció de les Heroides d’Ovidi realitzada per l’scriptorium d’Alfons X el Savi (s. XIII) i en el volgarizzamento del notari florentí Filippo Ceffi (s. XIV) en una perspectiva comparativa llatí-romanç, amb l’objectiu d’analitzar de quina manera aquests mecanismes d’elaboració s’imbriquen en el discurs dels autors que escriuen en llengua romanç a partir de l’activitat de traducció que assumeixen. S’estudia en quina mesura la sintaxi participial es basa en la sintaxi del text font i si existeixen diferències notables entre la traducció castellana i la italiana pel que respecta a l’ús de formes (més) vernacles o (més) llatinitzant en cadascuna d’elles, observant els moviments de convergència i divergència que poden discriminar-se en la comparació entre text font i text meta i plantejant hipòtesis que expliquin les diferents solucions de traducció en els dos casos, en virtut de l’època, la intenció de l’autor i la permeabilitat de la llengua cap a una certa mena de calcs llatinitzants.

Subordinació asindètica en cartes privades i altres textos com a element de tradicionalitat discursiva

2024-12-24T11:12:59+00:00

En la bibliografia especialitzada existeix una gran controvèrsia a propòsit de la consideració de la subordinació asindètica i el seu ús en cartes com a tret elevat o pla, característic de la immediatesa o de la distància comunicatives, prototípic de l'epistolar o de qualsevol text escrit. En aquest treball, es fa un repàs succint a les últimes anàlisis abans d'oferir un estudi del verb asegurar amb complement directe oracional, amb nexe o sense, i els diferents factors implicats en l'elecció de la variable, a partir de la seva cerca en tres corpus digitals diferents.

La il·lusió conversacional en els diàlegs didàctics de francès per a espanyols entre els segles XVI i XIX

2024-12-24T11:45:19+00:00

Aquest treball pretén estudiar la representació de la llengua oral en els diàlegs didàctics redactats en llengua francesa i destinats a ensenyar aquesta llengua a un públic hispanoparlant, entre els segles XVI i XIX. Després d’exposar el marc teòric de la Lingüística de Varietats alemanya o de filiació coseriana (Koch i Oesterreicher 2001) del qual parteix aquest estudi, es presenten les característiques històriques i de format dels diàlegs didàctics, diferenciant-los dels textos didàctics posats en forma dialogada o gramàtiques erotemàtiques. El treball se centra, després, a determinar quin model de llengua parlada s’ha volgut representar en els diàlegs i a analitzar, posteriorment, fins a quin punt els autors dels diàlegs han buscat aconseguir un alt grau de versemblança respecte a les converses reals, quins són els elements que han actuat com a fre a la il·lusió conversacional i a quines raons responen les diferències de format que s’aprecien d’una època a una altra.

Les perífrasis de modalitat en la prosa econòmic-política espanyola del segle XVIII

2024-12-24T11:54:06+00:00

Aquest treball analitza el paradigma de les perífrasis de modalitat deber (de) + infinitiu, haber de + infinitiu, haber que + infinitiu i tener que + infinitiu en un corpus de tres textos representatius de la prosa culta del segle XVIII i pertanyents a l’àmbit de l’economia política. L’estudi de les dades segueix dos enfocaments. D’una banda, una anàlisi quantitativa avalua la freqüència d’ús cada perífrasi, identifica els valors semàntics principals que aquestes assumeixen (obligació/conveniència; necessitat/temps futur/epistemicitat), i examina una sèrie de variables morfosintàctiques, com ara el temps i mode del verb auxiliar, les persones gramaticals, la diàtesi verbal, i l’aspecte lèxic de l’infinitiu auxiliat. D’altra banda, es duu a terme una anàlisi textual qualitativa que aprofundeix en les funcions semàntiques de les estructures perifràstiques a partir del context i de la incidència de la tradicionalitat discursiva en la configuració lingüística de les obres que conformen el corpus.

La construcció del discurs epistolar en un corpus cordobés del segle XVIII

2024-12-24T12:03:39+00:00

Malgrat l’escassetat tradicional d’estudis lingüístics dedicats a l’anomenat primer espanyol modern, datat entre 1675 i 1830, estudis recents demostren que en aquesta època s’inicien i desenvolupen en la llengua espanyola canvis diversos i interessants d’índole gramatical, sintàctica o discursiva. Per això, donat el creixent interès pel gènere epistolar a causa del seu caràcter mixt (formulari i col·loquial), en el present treball pretenem contribuir a un millor coneixement de com es construeix el discurs en les cartes, comparant les diferents formes d’il·lació sintàctica, especialment les estructures subordinants i els connectors discursius, quins elements oracionals són els més recurrents, quin és el valor pragmàtic amb el qual s’empren i quins elements mostren aspectes de l’oralitat de l’època. Per a això s’analitzarà un corpus inèdit de cartes privades procedents de l’Arxiu Històric Provincial de Còrdova.

Sobre la llengua de El Pelayo (1769-1773) y El delincuente honrado (1773) de Gaspar Melchor de Jovellanos: mecanismes de cohesió lingüística en l'inici de torn

2024-12-24T12:14:15+00:00

En aquesta recerca s’analitzen, des d’una perspectiva variacional-funcional, els mecanismes de cohesió lingüística en l’inici de torn de les intervencions en les dues obres teatrals més cèlebres del polígraf asturià Gaspar Melchor de Jovellanos: la tragèdia neoclàssica El Pelayo (1769-1773) i la comèdia lacrimògena El delincuente honrado (1773). Es pretén així contribuir a la descripció de l’espanyol europeu del segle XVIII i iniciar una via de recerca centrada en la caracterització lingüística de l’obra de Jovellanos. Els resultats mostren, d’una banda, que, si bé les dues obres estan instal·lades en l’àmbit de la distància comunicativa, la comèdia lacrimògena presenta índexs de textualització de l’oralitat molt més elevats que la tragèdia neoclàssica i, d’altra banda, proven la idoneïtat del concepte d‘oralitat elaborada proposat a Del Rei Quesada (2019) per a la descripció d’obres literàries en disposició dialògica.

Pràctica discursiva publicitària i perfil concepcional en anuncis procedents de publicacions hispanoamericanes: segles XVIII i XIX

2024-12-24T12:27:39+00:00

Encara que en un nombre inferior als de caràcter informatiu, CORDIAM permet l’accés a un conjunt de textos catalogats com a «documents publicitaris i anuncis varis», que facilita a l’investigador, dins del marc teòric i metodològic de les tradicions discursives, rastrejar usos especialitzats característics d’aquests contextos de caràcter infopersuasiu. Aquest estudi parteix d’una perspectiva variacionista i fa ús del corpus d’anuncis impresos facilitat per CORDIAM per als segles XVIII i XIX, per tal d’analitzar les eleccions lingüístiques que conformen la macroestructura d’aquestes pràctiques discursives en funció de les relacions cost-benefici, els vincles interpersonals, així com els factors sociolingüístics i emocionals, que aniran configurant diferents tipologies d’anuncis en funció del perfil concepcional (distància vs. immediatesa comunicatives) i de l’adequació pragmàtica als objectius comunicatius. Aquests paràmetres determinaran solucions sintàctiques diferenciades per a les diferents seqüències, tant descriptives com instruccionals. Els resultats obtinguts permeten establir un contrast amb construccions lingüístiques trobades per a la mateixa tipologia en publicacions periòdiques espanyoles en les quals la macroestructura de l’anunci imprès determinava la presència de mecanismes gramaticals vinculats a ella, com ara el futur de subjuntiu i el gerundi adjectival, de caràcter residual en l’època.

Marcadors de discurs i esquemes construccionals. Els patrons discursius de bueno en La lucha por la vida de Pío Baroja

2024-12-26T23:12:12+00:00

Aquest treball posa en relleu les limitacions que comporta l’anàlisi dels marcadors del discurs com a peces aïllades i se suma a les reivindicacions de la necessitat de considerar-los com a mem- bres constituents de patrons discursius o esquemes construccionals complexos. A partir d’un cor- pus de diàlegs literaris extret de la trilogia La lucha por la vida de Pío Baroja (1904-1905), l’article examina quatre esquemes construccionals en què participa el md bueno. Es busca, així, comple- mentar, amb la descripció sistemàtica dels patrons discursius identificats, les caracteritzacions que ofereix d’aquest marcador la bibliografia, així com comprovar en quina mesura la consideració dels esquemes construccionals que afavoreixen la compareixença de determinats valors discursius pot donar llum sobre el possible itinerari de gramaticalització o discursivització sofert per bueno, en què els usos vinculats amb l’atenuació semblen haver actuat com a pont entre el funcionament del marcador a l’àmbit interaccional i la seva explotació a l’àmbit metadiscursiu.

L’oralitat simulada en els diàlegs de Baroja. Una comparativa entre Camino de perfección i El árbol de la ciencia

2024-12-26T09:43:23+00:00

El present treball s’insereix en un projecte de recerca més ampli centrat en l’estudi descriptiu de l’estil sintàctic-discursiu de diverses novel·les representatives de la renovació formal de finals de segle XIX. En emmarcar-se en el paradigma concepcional d’oralitat-escripturalitat de Koch i Oesterreicher (2007 [1990]), la recerca inclou l’anàlisi de les figures de sintaxi, dissenyades inicialment per Blanche-Benveniste (1985) i aplicades a la descripció de mostres de mimesi de l’oralitat per López Serena (2007, 2022), en els diàlegs d’aquestes obres, amb la finalitat d’observar la simulació de la immediatesa comunicativa en un context novel·lístic en el qual diversos autors finiseculars van mostrar de manera expressa la intencionalitat de reproduir la llengua parlada en la seva creació literària. En concret, aquest article detalla els primers resultats de l’anàlisi dels diàlegs de diversos fragments de Camino de perfección i El árbol de la ciencia, obres d’un autor especialment criticat pels seus coetanis per la seva propensió a la naturalitat. L’estudi permetrà comprovar si Baroja va ser un precursor de la modernitat novel·lística en la simulació literària de l’oralitat, atribuïda fins ara només a escriptors de postguerra.

El fenomen de fixació i la seva aplicació a alguns casos d’esquema lèxic de l’espanyol i el francès

2024-12-26T11:37:05+00:00

L’objectiu d’aquest article és analitzar fenomen de fixació lingüística en relació amb dues unitats, una de l’espanyol i una altra del francès, que presenten una similitud formal: algo me dice que i quelque chose em dit que. Tenint en compte que totes dues expressions pertanyen a la categoria de les locucions adverbials encarregades de marcar el discurs, s’observa que es tracta d’estructures enunciatives del tipus [Adverbi + que + P], on P representa els continguts enunciats i l’adverbi finalitzat en la partícula que opera com a marcador discursiu. Donada la forma que presenten aquestes dues seqüències, es tractarà aquí en particular de vincular el fenomen de la variació lingüística amb les disciplines de la sintaxi i la pragmàtica de les llengües objecte d’estudi. Intentarem dilucidar quin tipus de fixació es dona en aquestes expressions; si aquesta és formal, semàntica, pragmàtica o si combina totes aquestes tipologies en un mateix procés de canvi lingüístic. Conclourem que ha d’haver-hi un fort vincle entre les matrius o esquemes lèxics d’una llengua i el fenomen de canvi lingüístic i fixació, ja sigui que aquest correspongui a processos de gramaticalització, més generalitzats, ja sigui a mecanismes i fases de lexicalització una mica més concrets.

Canvien les llengües quan són digitalitzades? Algunes obervacions sobre el ciberllenguatge

2024-12-26T22:30:21+00:00

Una resposta breu a la pregunta de si canvien les llengües quan són digitalitzades, seria negativa. Ara bé, una resposta més extensa és una mica més complexa, ja que implica distingir entre diferents nivells i registres de la llengua. L’article aborda l’evolució i l’impacte de l’àmbit digital sobre la dimensió de l’oralitat i l’escripturalitat i discuteix l’aplicabilitat del model de Koch i Oesterreicher (1985, 2011) en el context digital modern. L’article es dedica de manera central a dues qüestions del ciberllenguatge que concerneixen l’oralitat i l’escripturalitat. D’una banda, es tracta de com la comunicació digital es distingeix medialment de la distinció convencional entre el mitjà gràfic (visual) i el mitjà fònic. En aquest context, s’examinen les propietats semiòtiques dels emojis des d’una perspectiva escriptural-lingüística i es comparen amb les propietats semiòtiques dels signes lingüístics tradicionals (segons de Saussure 1945). S’argumenta que els textos digitals estan caracteritzats per un ús híbrid i multimodal de l’escriptura, que representa una espècie de nova escriptura jeroglífica per la coexistència de sistemes de signes iconogràfics i alfabètics. També es discuteixen els aspectes conceptuals del ciberllenguatge i es destaca que el mitjà exerceix un paper més important i interactua més amb el nivell conceptual en la comunicació digital del que Koch i Oesterreicher havien previst. Finalment, es considera l’impacte dels emojis i altres elements digitals com a formes d’expressió que modifiquen la proximitat comunicativa i que, en ser introduïts massivament i de manera no formal, representen un tipus de canvi lingüístic «des de baix».