Aurora. Papeles del Seminario María Zambrano

Ecos zambranians en l’obra d’Angelina Muñiz-Huberman

María Carrillo Espinosa — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

En dimensionar el llegat de María Zambrano a Hispanoamèrica, l’obra de l’escriptora hispanomexicana Angelina Muñiz-Huberman mereix una menció especial. No només ha estat clau en la difusió del pensament zambranià entre les noves generacions, sinó que també ha integrat diversos principis de la seva filosofia als seus propis textos literaris. Aquest article busca destacar la transcendència de Zambrano en la literatura contemporània mitjançant una anàlisi de diverses facetes de l’obra de Muñiz-Huberman, en què es poden identificar ecos clars de l’univers zambranià. Els estudis acadèmics de Muñiz- Huberman sobre Zambrano, les referències intertextuals presents en la seva narrativa de ficció, així com la connexió de Zambrano amb la Càbala, constitueixen els eixos principals d’aquesta anàlisi. S’espera que aquest enfocament esdevingui una invitació a continuar el diàleg entre les dues autores i aprofundir en el vincle intel·lectual i literari que les uneix.

L´ home-déu Quetzalcóatl: símbol del mètode de la raó poètica

Núria Contreras Coll — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Durant la dècada dels anys seixanta, María Zambrano entra en contacte amb l’arqueòloga Laurette Séjourné, la qual cosa provoca un retorn conceptual de Zambrano a Mèxic. Aquest retorn es tradueix en una profunda reflexió sobre el déu de la cultura náhuatl Quetzalcóatl, que Zambrano incorporarà al seu pensament com a símbol de l’aurora. En el present estudi, s’analitza com el mite del déu mexicà serveix a la nostra filòsofa per exemplificar una operació transcendental que convertirà en mètode de la seva raó poètica i que serà el centre de tota acció metafòrica essencial que el subjecte ha de dur a terme en la seva pròpia transcendència.

María Zambrano: confluències amb Cuba. Amb motiu de Nicolau de Cusa

Maria I. Elizalde Frez — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

A través de les cartes intercanviades entre María Zambrano i José Lezama Lima, es busca comprendre la terminologia hermètica de Nicolau de Cusa que aquests autors utilitzen per referir-se a la creació tant filosòfica com literària. Partint de la hipòtesi que l’interès per Nicolau de Cusa rau en els dos casos en què va descriure un mètode epistemològic per copsar allò que roman invisible de la realitat, la coincidència d’oposats, es desenvolupen en aquest article les quatre proposicions principals del Cusà, relacionant-les amb Heràclit per mostrar fins a quin punt el corrent hermètic influeix en la construcció intel·lectual compartida de Lezama i Zambrano.

«Dient sí i no a la vida com Crist ens ensenya»: María Zambrano, «Isla de Puerto Rico», Gabriela Mistral

David Fernández Navas — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Estudiem el discurs de Zambrano a Isla de Puerto Rico i prestem especial atenció a una enigmática proposta: "prendre en suspens el pes de la pròpia vida 'dient si i no com Crist ens ensenya'". Aixó ens portará al sufisme d’Ibn ‘Arabī i finalment a una carta que la malaguenya escriu als anys cinquanta a Gabriela Mistral.

Caiguda, salvació, música: una lectura comparada de María Zambrano i Gastón Soublette

Gabriel Gálvez Silva — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

L’objectiu del present treball és aclarir un hipotètic entramat de correspondències entre María Zambrano i el pensador xilè Gastón Soublette, tot observant en tots dos una atenció compromesa vers la salvació d’acord amb una caiguda preliminar. Examinades les respectives fesomies que presenten caiguda i salvació en Zambrano i Soublette, el nostre estudi conclou amb una revisió en els dos autors del paper soteriològic de la música.

L´ illa com a lloc d’exili: empremtes caribenyes en el camí filosòfic i vital de María Zambrano

Borja López Arranz — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Aquest article segueix els passos deMaría Zambrano en el seu primer exili llatinoamericà, posant una atenció especial en la seva estada a Puerto Rico i Cuba. Després de rastrejar l’empremta que aquestes illes deixen en Zambrano, així com les que ella deixa en les illes esmentades, s’aprofundeix en la concepció zambraniana de l’illa com a lloc d’exili —recurrent en diversos períodes de la seva obra—, per acabar proposant una mena de teologia política insular en què es restitueixi la veu de les víctimes de la història sacrificial.

María Zambrano a Morelia. Generativitat entre filosofia i poesia

Mari Carmen López Sáenz — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

En els nou mesos que María Zambrano va estar exiliada el 1939, a la ciutat de Morelia (Michoacán, Mèxic), va escriure dues de les seves obres fonamentals: Pensamiento y poesía en la vida española i Filosofía y poesía. Aquest treball se centra en aquestes obres i busca una explicació a la fecunditat que es va produir tot i les dificultats personals i acadèmiques que va viure l’escriptora durant aquesta etapa. Al mateix temps, pretén aplicar l’estructura de la generativitat, que la fenomenologia descobreix com a relació de sentit entre allò que és familiar i allò que és estrany, a l’exili i a la generativitat poiètica de la raó zambraniana.

La poesia d’una filòsofa. Anàlisi estilística d’alguns articles de la revista «Semana», de Puerto Rico

Eduardo Moga — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

L’exili va portar María Zambrano a diversos països d’Europa i Hispanoamèrica. A Puerto Rico va passar llargues temporades entre 1940 i 1945, i a principis dels anys seixanta va escriure quaranta-cinc articles per a la revista Semana, on va expressar el seu interès pels temes, els personatges i la història d’Hispanoamèrica, i va demostrar que el seu estil estava radicalment permeat d’esperit poètic, que es manifestava gràcies a l’ús de tècniques expressives directament importades de la poesia. L’anàlisi estilística d’aquestes tècniques és lo’bjecte principal d’aquest article.

El concepte d’Espanya en la filosofia de María Zambrano

Andreu Navarra Ordoño — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Aquest article examina el concepte que va elaborar María Zambrano sobre la nació espanyola en diversos assaigs a partir de les aportacions de Miguel de Unamuno i Benito Pérez Galdós. La seva concepció del pensament essencialment espanyol com a poètic, literari o místic difereix molt del d’altres filòsofs contemporanis, com ara Ortega y Gasset o Eduard Nicol; i, tot i això, coincideix gairebé del tot amb les concepcions del seu amic i corresponsal Josep Ferrater Mora.

María Zambrano i Waldo Frank

Goretti Ramírez — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Mitjançant l’anàlisi de la relació de María Zambrano amb l’intel·lectual nord-americà Waldo Frank (que implica la introducció en el seu pensament de la dicotomia nord vs. sud), aquest article sosté que el panamericanisme de María Zambrano durant els anys 1930- 1940 és no només la resposta a una contigència històrica, sinó també un recurs per desenvolupar la seva crítica al racionalisme i formular la raó poètica.

María Zambrano i Octavio Paz, un quadre de categories vitals: soledat i fracàs

Roberto Sánchez Benítez — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

S’estudia el moment de la curta estada de Mar.a Zambrano a Morelia per situar la relació que va mantenir amb Octavio Paz,

a qui coneixia des de 1938. Unreconeixement mutu que tindrá lloc a partir de dos temes importants, la soledat i el fracás, en la

reflexió dels "estudis hispànics" ,compartida per tots dos, i en elmoment clau de l’inici de l’exilide la pensadora i la seva obralluminosa.

Zambrano-Juarroz, el vagareig secret de la soledat

Alberto Trinidad Hernández — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Aquest article construeix un diàleg entre María Zambrano i el poeta argentí Roberto Juarroz al voltant d’alguns conceptes clau de les seves propostes literàries: la soledat que l’escriptor funda com a llar en l’encreuament d’una tensió òrfica amb el llenguatge; el secret que es desvela arran d’aquesta tensió i que sent la necessitat de comunicar en un sacrifici del jo que proposaré en favor d’una «multiplicitat de ningú»; i la melangia com a manera d’habitar l’exili al qual aboca aquesta comunicació convertida en desancoratge. Aquest diàleg s’edificarà en un marc teòric postestructuralista que fonamentaré en la veu, principalment, dels autors Maurice Blanchot i Gilles Deleuze.

Agustín Andreu, Logos y espíritu.

Ignacio Vieira — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Ressenya, Agustín Andreu, Logos y espíritu

AA. VV., Libro de Antígona

Mariano Saba — dg., 23 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Ressenya, AA. VV., Libro de Antígona, Primer Acto