Cercles. Revista d'Història Cultural

Editorial

2023-12-12T22:50:30+00:00

Editorial

El Paral·lel: absència de la qüestió. De l’oblit a un debat sobre el seu estudi

2023-12-12T23:09:46+00:00

La rellevància que tingué, des de finals del segle xix i fins a la Guerra Civil espanyola (1936-39), l’avinguda del Paral·lel, a Barcelona, contrasta amb el desinterès historiogràfic posterior per aquest espai. La seva importància depassa l’àmbit estrictament cultural, ja que constituí un epicentre interclassista de trobada social, d’oferta del nou oci de masses i que
facilità la formació d’una nova «consciència barcelonina». Amb algunes excepcions i malgrat la persistència d’una certa mística
bohèmia i el record popular d’aquells anys. Recentment han aparegut investigacions historiogràfiques més sistemàtiques sobre la socialització dels barcelonins al Paral·lel. És possible que aquest silenci sigui degut a una concepció força classista d’una sèrie d’intel·lectuals i professionals liberals, provinents majoritàriament del Noucentisme, que estigmatitzaren aquest espai i la seva producció cultural, però també s’hi ajunten una sèrie de factors menys explícits, com ara el menor desenvolupament de la història de la sociabilitat a Catalunya i a Espanya.
Les fonts a partir de les quals s’ha investigat fins ara el Paral·lel són essencialment literàries: memòries, diaris, etc. Malgrat la seva evident importància, però, cal treballar amb altres tipologies de fonts per tal de complementar una informació que no deixa de ser subjectiva, una característica reforçada per la preferència del relat de l’experiència i la força de conceptes d’antropologia en la historiografia cultural actual. És per aquest motiu que l’autor aposta en aquest article per trobar un punt d’equilibri en la recerca sobre el Paral·lel o altres «districtes de plaer»: donar major importància a les fonts de caràcter quantitatiu i proposar una contenció més gran a l’hora de donar preferència a elucubracions de caire més teòric i antropològic. Ara bé, l’estudi d’aquesta mena de sociabilitat que es donava al Paral·lel, de caràcter tan informal, és un hàndicap important a l’hora d’estudiar-la, ja que les evidències són fragmentàries i no tan abundants com les que deixa una sociabilitat de caire formal, com la dels ateneus o les associacions.

Del Club dels Novel·listes a la Comissió de les Lletres Catalanes: relació entre escriptors i sindicats durant la «belle époque des songes socialo-communistes»

2023-12-14T21:09:10+00:00

Les condicions imposades per la revolució social que esclatà a Catalunya després del 19 de juliol de 1936 obligaren totes les organitzacions de treballadors a adherir-se a un dels dos sindicats majoritaris: la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederació Nacional del Treball (CNT). Tots els oficis que fins aleshores no havien vist la necessitat de sindicar-se, hagueren de crear les estructures mínimes per satisfer la sindicació obligatòria. Aquest era el cas dels escriptors. Entre les últimes setmanes de juliol i les primeres d’agost hi hagué diversos intents de portar a terme aquesta sindicació dels autors literaris, però l’únic d’aquests intents que clarament va reeixir va ser el de l’Agrupació d’Escriptors Catalans (AEC).
L’AEC va aprofitar una estructura associativa prèvia, el Club dels Novel·listes, per adaptar-se als nous temps revolucionaris i adherir-se a la UGT. L’encaix d’un col·lectiu com el dels escriptors en una estructura sindical no podia ser senzill. A partir de l’octubre del 1936, el Departament d’Edicions de la Secretaria de Treball Col·lectiu (UGT-CNT) començà a llançar admonicions clares contra l’AEC i a qüestionar alguna de les seves activitats principals. Per sortir d’aquest atzucac, els escriptors iniciaren un viratge d’aproximació ràpida al Departament de Cultura, ja que sol·licitaren al conseller la creació del Comitè d’Edicions Catalanes i el transformaren immediatament en la Comissió de les Lletres Catalanes, preludi de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).

Florentino Pérez-Embid, director general de Belles Arts (1968-1974), negociacions amb Pablo Picasso i Joan Miró

2023-12-14T21:28:15+00:00

Aquest article examina els esforços realitzats per Florentino Pérez-Embid, director general de Belles arts, per a millorar les relacions de Pablo Picasso i de Joan Miró amb la dictadura de Franco. En aquest text em detinc en dos objectius del polític i intel·lectual andalús. En primer lloc, estudio les negociacions empreses pel govern per a portar el Guernica dels Estats Units a Espanya. En segon lloc, analitzo com Pérez-Embid va arribar a un acord amb Miró. La principal aportació de l’article procedeix de la consulta de documents inèdits del protagonista, conservats en l’Arxiu General de la Universitat de Navarra.

Manuel Sacristán i les traduccions d’intel·lectuals europeus (1965-1975)

2023-12-14T21:46:23+00:00

Aquest article se centra en l’estudi de la figura de Manuel Sacristán Luzón (1925-1985), considerat per alguns el pensador espanyol més gran de la segona meitat del segle xx (Jesús Mosterín). Hi ha dues línies preferents d’actuació de Sacristán, interconnectades, que centren l’anàlisi d’aquesta aportació: la tasca d’introductor a les llengües hispàniques d’alguns intel·lectuals marxistes europeus, principalment com a traductor de les seves obres d’assaig, i la seva connexió amb aquests intel·lectuals. Les fonts utilitzades són les contingudes en el Fons personal de Manuel Sacristán, de la Universitat de Barcelona, així com les bibliogràfiques.

La renaixença del mallorquinisme cultural en el segon franquisme

2023-12-14T22:03:08+00:00

En el primer franquisme, durant les dècades dels quaranta i els cinquanta, la dura repressió política, social i cultural marginà completament les expressions públiques del mallorquinisme, amb la qual cosa el relegà a l’àmbit privat i clandestí. La supervivència d’aquest anomenat mallorquinisme es degué, aleshores, sobretot al manteniment de la llengua i les tradicions autòctones per part de les famílies. Sorgiren, però, diverses pràctiques culturals que fomentaren un procés de construcció nacional sorgit del mateix poble i que configuraren la renaixença del mallorquinisme cultural (no polític) als anys seixanta i principis dels setanta. Des de publicacions d’obres i autors referents del passat i d’aquell present, fins a l’impacte de la música catalana, passant per l’aprenentatge i la conscienciació sobre la llengua, la cultura i la identitat popular, s’anà configurant un despertament cultural en clau nacional que promogué, més que no pas el rebuig de la cultura espanyola, la reivindicació i la normalització de la cultura i la llengua pròpies, existents molt abans del franquisme però molt minoritzades per la seva repressió.

La disputa per l’hegemonia i la lluita de classes a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya de 1980

2023-12-14T22:27:38+00:00

L’objectiu de l’article és analitzar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya el 1980 per copsar la seva rellevància i el canvi històric que van representar tant per al sistema polític com per a les lògiques dominants a l’interior de les forces polítiques catalanes. Des d’una perspectiva que comprèn la disputa política com una disputa per l’hegemonia en el sentit gramscià, concebent també les dinàmiques de classe com un element rellevant per entendre allò polític, s’estudien els termes en què es desenvolupa la disputa política durant aquelles eleccions i se n’estudien els agents principals, l’evolució i el perquè dels seus plantejaments, les variacions i els decantaments que van produir-se en l’equilibri i la correlació de forces existents entre ells, i els condicionaments provinents del context en el qual es dona tot aquest procés. El plantejament també pretén escriure una història política de la consolidació del sistema democràtic a Espanya i de la crisi i la refundació del capitalisme global durant els anys setanta i vuitanta des de Catalunya.

La novel·la costumista del segle xix i la nacionalització dels republicans

2023-12-15T19:05:45+00:00

Ressenya de

Xavier Andreu, España o la hija de un jornalero. Wenceslao Ayguals de
Izco y el primer republicanismo, Madrid, Marcial Pons, 2021.

Rellegir l’Espanya contemporània des de la contrarevolució

2023-12-15T19:38:39+00:00

Ressenya de

Pedro Rújula, Religión, rey y patria: Los orígenes contrarrevolucionarios
de la España contemporánea, 1793-1840, Madrid, Marcial Pons, 2023

Oci, cultura i sociabilitat a l’Espanya contemporània a través dels cafès

2023-12-15T21:10:01+00:00

Ressenya de

Mónica Vázquez Astorga, Panorama de Madrid y sus cafés como espacios
para la práctica de la sociabilidad pública (1765-1939), Madrid,
Trea, 2022.

La Primera República a Barcelona als ulls d’un republicà finisecular

2023-12-15T21:39:17+00:00

Ressenya de

Miquel González i Sugranyes, La República a Barcelona, 1873-1874,
edició i estudi introductori de Jordi Roca Vernet i presentació de documents
i biografies de Ginés Puente, Barcelona, Ajuntament de Barcelona,
2023, 429 p.

Una història cultural del paisatge i de les identitats al País Basc contemporani

2023-12-15T22:04:37+00:00

Ressenya de

Maitane Ostolaza, Landscape and identity in the modern Basque country,
1800 to 1936, Nova York, Routledge, 2023

Entre la desconfiança cap al poder polític i l’esperança de la transparència

2023-12-15T22:37:17+00:00

Ressenya de

Frédéric Monier, Lluís Ferran Toledano, Joan Pubill i Gemma Rubí
(eds.), Las sombras de la transparencia: Secreto, corrupción y «Estado
profundo» en la Europa contemporánea, Granada, Comares, 2022,
270 p.

Normes de presentació dels originals

2023-12-15T22:59:32+00:00

Normes de presentació dels originals

Sumari

2023-12-15T23:08:44+00:00

Sumari