Segle XX: revista catalana d'història

David Ginard Féron, Matilde Landa. El compromiso y la tragedia (1904-1942), Universitat de València, Valencia, 2023, 261 pp.

Francisco Erice Sebares — 2024-02-12

David Ginard ens ha anat oferint, en els darrers anys, una sèrie de biografies que constitueixen altres petites joies en la seva profusa obra com a investigador. A més de glossar la trajectòria vital de l'historiador Josep Massot o del periodista anticlerical Ateu Martí, el seu atenció s'ha centrat especialment en militants del comunisme espanyol, personatges com Heribert Quiñones, Aurora Picornell o Matilde Landa.

Juan Carlos García Funes, Desafectos. Batallones de trabajo forzado en el franquismo, Comares, Granada, 2022, 360 pp. / Sergio Riesco Roche, El destacamento penal de Bustarviejo. Lugar de memoria, Asoc. Memoria Histórica Los Barracones, Bustarviejo, 2022, 118 pp.

Ángel Organero Merino — 2024-02-12

Al llarg de les pàgines següents, serà disseccionat el contingut de les dues obres que protagonitzen aquesta ressenya. Cadascuna està centrada en diferents modalitats de treball forçat durant el franquisme, però totes dues guarden una clara relació mitjançant el nexe comú d'una repressió de característiques similars, amb conseqüències i investigacions paral·leles

Gutmaro Gómez Bravo y Diego Martínez López, Esclavos del Tercer Reich. Los españoles en el campo de Mauthausen, Cátedra, Madrid, 2022, 408 pp

Sara J. Brenneis — 2024-02-12

Les històries contemporànies de la deportació de milers d'espanyols al camp de concentració de Mauthausen són escasses, especialment en comparació del cos d'estudi sobre l'Holocaust, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Civil Espanyola.

Carlos Sambricio Rivera-Echegaray (ed.), La cultura arquitectónica en los años de la Transición, Universidad de Sevilla (Colección Arquitectura, n.º 46), Sevilla, 2022, 392 pp.

José María Cardesín Díaz — 2024-02-12

Recentment el més que notable llibre La cultura arquitectònica als anys de la Transició, coordinat per Carlos Sambricio, es veia reconegut amb un dels premis nacionals de edició universitària. L'esdeveniment editorial resulta prou rellevant com perquè, intentant superar unes inevitables mancances de formació en la matèria, aquest historiador especialitzat en el món contemporani es decideixi a redactar una ressenya sobre aquesta obra.

Carles Santacana (ed.), Europa en España. Redes intelectuales transnacionales (1960-1975), Sílex Ediciones, Madrid, 2023, 426 pp.

Maria Llombart-Huesca — 2024-02-12

La historiografia sobre el franquisme ha experimentat un important desenvolupament en aquest primer terç del segle XXI, reflectit en nombroses investigacions i publicacions. En els darrers temps, excel·leix l’interès pels anys del desarrollismo i del tardofranquismo, amb notables aportacions i la incorporació de noves línies de recerca.

Ramón Arnabat y Carlos Moruno (coords.), De la primavera de las naciones a la Guerra Fría (1917-1947), Sílex, Madrid, 2022, 665 pp.

Begoña Villanueva García — 2024-02-12

El VI Congrés d'Història Galeusca es va celebrar del 28 al 29 d'octubre del 2021 al Campus Catalunya de la Universitat de Tarragona i al centre de lectura de Reus. Allí durant aquests dos dies es van reunir 51 acadèmics pertanyents a les universitats de les comunitats que conformen Galeusca (Galícia, Catalunya, País Basc, Illes Balears i País Valencià). Els seus treballs donen forma el llibre que es presenta, en total són cinquanta-un treballs escrits a castellà, català, gallec i valencià. Aquest congrés va precedir els celebrats el 2019 a Gernika (Biscaia), Barcelona el 2017.

La perspectiva de la Història Ambiental: de la sensibilitat verda a la radicalitat ecològica

Marco Armiero — 2024-02-12

En aquest número de Segle XX continuem amb el compromís de presentar una secció dedicada al diàleg entre especialistes, amb la finalitat d'oferir als lectors una eina àgil i útil alhora per aprofundir i posar sobre la taula qüestions relatives a diferents àmbits i finalitats de l’estudi de la Història. Amb el propòsit de contribuir a sondejar el camp de la Història Ambiental des de perspectives i procedències nacionals diferents, el juliol de 2023 vam celebrar el debat que vam presentar en aquesta ocasió i que va tenir com a protagonistes dos historiadors de reconeguda trajectòria com a Marco Armiero (Institut d'Història de la Ciència, Universitat Autònoma de Barcelona & Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats-ICREA) i David Soto Fernández (Centre de Recerca Interuniversitari dels Paisatges Atlàntics Culturals-CISPAC, Universidade de Santiago de Compostela).

En el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, el Noi del Sucre (1887-1923)

Soledad Bengoechea Echaondo — 2024-02-12

Salvador Seguí, el Noi del Sucre, fou el líder de la Confederació Nacional del Treball (cnt) a Catalunya durant el període més dur i conflictiu de l’organització. El seu lideratge fou combatiu a la vegada que conciliador, la qual cosa va convertir-lo en un blanc de la patronal. De formació autodidàctica, era partidari d’educar la classe treballadora com a pas previ a la revolució social contra el capitalisme. Dues idees, la cultura com a palanca d’alliberament personal i el sindicat com a eina d’alliberament col·lectiva, van modelar el seu ideari. La seva concepció original del paper dels sindicats en la vida pública podria haver obert escenaris interessants per al desenvolupament de la cnt en un context democràtic. No obstant això, el projecte de Seguí es va veure truncat a causa de la seva precoç defunció. Quan només tenia trenta-cinc anys, el 10 de març de 1923, va caure assassinat per pistolers dels Sindicats Lliures, tot indica que a sou de la patronal. Desapareixia així un dirigent que havia encarnat la voluntat unitària d’un anarcosindicalisme de negociació sense perdre de vista l’objectiu revolucionari a llarg termini.

Menjar en temps de guerra. Joan Comorera front les necessitats alimentàries de la rereguarda

Rosa Toran Belver — 2024-02-12

A mesura que els colpistes conquerien territori, s’agreujaren els problemes de subministres a la rereguarda republicana, sent especialment crucial l’escassetat d’aliments. Des de les conselleries de Proveïments i d’Economia, Joan Comorera posà en marxa menjadors populars i restaurants econòmics. I, atesa la vulnerabilitat dels infants, organitzà menjadors infantils en els cines de Barcelona. L’experiència s’estengué a altres poblacions industrials i repercutí en les rutines de les dones, compromeses en realitzar el treball dels homes que estaven al front. El sosteniment dels menjadors infantils corria a càrrec d’unitats de l’Exèrcit Popular, amb l’objectiu de vincular el front i la rereguarda, sense deixar de banda la vessant educativa i els propòsits revolucionaris de l’endemà.

Els homes de Franco a Barcelona. Els processos de selecció de governadors civils a la dictadura franquista (1960-1966)

Julián Sanz Hoya — 2024-02-12

Els governs civils van constituir la principal institució de la dictadura franquista per a assegurar el control social i desplegar les seues polítiques a les províncies. El Govern Civil de Barcelona va ser, sens dubte, el de major rellevància. Per això la historiografia ha dedicat una especial atenció a la significació i la gestió dels governadors-caps provincials, que gaudien d'extenses competències i una àmplia discrecionalitat. No obstant això, no coneixem molt sobre com es produïen els cessaments i, sobretot, els nomenaments dels governadors, com i qui seleccionaven els possibles candidats i quins factors es valoraven en aquesta mena de decisions. Amb l'objectiu de atendre aquestes qüestions, aquest article se centra en els processos de relleu i nomenament de governadors de Barcelona que es van gestar durant els anys inicials i intermedis de la dècada de 1960, fent servir documentació inèdita d'arxiu procedent del Ministerio de la Gobernación. Es pretén així conèixer millor aquests processos, les relacions entre Governació i la direcció del partit únic (FET-JONS), els candidats valorats i els motius per a tot això. Els resultats poden contribuir a entendre millor el funcionament de les lògiques internes de poder en la dictadura, ateses les pugnes i les interrelacions entre projectes i cultures polítiques, institucions i clienteles.

La cobertura hospitalària de la tuberculosi a l'Espanya franquista, 1936-1977

Elena García Cruz — 2024-02-12

La tuberculosi és una de les malalties amb majors taxes de mortalitat a Espanya a gran part del segle XX i que més ha perdurat fins a aconseguir reduir la seva incidència. Durant el primer franquisme va ser la primera causa de mortalitat de la població espanyola. Ni tan sols els esforços per augmentar el nombre de sanatoris del “Patronato Nacional Antituberculoso” va aconseguir que la mortalitat per aquesta causa disminuís. El canvi de tendència va venir de la mà d'altres factors, com ara la introducció al país de l'estreptomicina, un antibiòtic molt costós d'aconseguir durant els primers anys de la dictadura o la introducció de campanyes d'higiene i vacunació. L'últim esforç del franquisme per frenar aquesta malaltia va ser la creació del “Plan Nacional de Erradicación de la Tuberculosis”, els resultats del qual són qüestionables. L'objectiu d'aquest treball és incidir en la quantificació i l'evolució dels sanatoris del Pla Nacional, dibuixar el seu paper en l'estratègia de lluita antituberculosa en aquest període i analitzar-ne la decadència i el canvi de funcionalitat de molts en els últims anys del franquisme.

Brian Simon i el Comitè Nacional Cultural del Partit Comunista de Gran Bretanya

Antonio Fco Canales Serrano — 2024-02-12

Aquest article estudia l’actuació del prestigiós historiador de l’educació Brian Simon al capdavant del Comitè Nacional Cultural del Partit Comunista de Gran Bretanya. Després de la crisi provocada per la invasió d’Hongria per l'URSS en 1956, Simon es posà al servei del partit per a contrarestar els efectes del naixement de la New Left. En 1957 entrà en el Comitè Nacional Cultural al costat de James Klugmann i Arnold Kettle, i el dirigí a partir de 1962. Al capdavant del grup intel·lectual conegut com els humanistes socialistes, Simon va liderar la renovació ideològica del comunisme britànic al llarg dels seixanta, des de l’ortodòxia estalinista fins a posicions pròximes a l'eurocomunisme. Una fita en aquesta evolució ideològica va ser la publicació en 1967 de Questions of Ideology and Culture.

Formes de censura a Itàlia a la segona meitat del segle XX

Alessandro Barile — 2024-02-12

L’article analitza l'evolució de la censura a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial, a través de l’estudi de la legislació produïda entre el 1943 i el 2017. Es prestarà especial atenció als anys des 1948 al 1962, període caracteritzat per la major continuïtat de la censura respecte al anterior règim feixista. Posteriorment, a partir de l’aprovació de la llei n. 161/1962, l’acció de censura canvia de signe a poc a poc. El final de la fase més aguda de la Guerra Freda, juntament amb l’arribada del consum cultural massiu, afavoreixen un ús diferent de la censura per part dels demòcrates cristians. D’una banda, hi ha una relaxació de l’acció repressiva; de l’altra, la censura esdevé una peça d’una política cultural més ambiciosa. A partir dels anys ’60, la DC podrà aprofitar així la modernització del consum cultural mantenint una relació amb el missatge catòlic més tradicional, en una línia de continuïtat amb una visió de la cultura en clau pedagògica i moralitzadora.

Passo a informar. Història de la repressió des dels Memoràndums de la Policia Federal, Delegació Córdoba en dictadura i la seva avantsala. (l'Argentina, 1975-1976)

Ana Carol Solis — 2024-02-12

A més de quatre dècades de l'inici de l'última dictadura iniciada en 1976 i a dues de la reobertura dels judicis per delictes de lesa humanitat a l'Argentina, la disponibilitat creixent d'arxius de la repressió permet acarar les pròpies maneres en què s'informava la denominada lluita contra la subversió. Aquesta exploració parteix de la consulta als arxius resguardats en l'Arxiu Provincial de la Memòria de Còrdova, sota la sèrie Memoràndums de la delegació local de la Policia Federal Argentina. L'article s'interroga per com s'informava portes endins la lluita antisubversiva, quins eren els tòpics, modalitats, freqüències i continguts de l'acció informada per la intel·ligència federal i les seves aportacions a la història de la repressió, sobre la base dels Memoràndums Reservats produïts entre setembre de 1975 i desembre de 1976. L'article demostra que la font aporta a identificar temporalitats i modalitats de la repressió, avançar en una caracterització del procés de conversió d'un/a detingut/a detinguda en subversiu/a, establir les recurrències en el perfilat dels denominats “subversius”, i caracteritzar la pròpia lectura i valoració que d'esdeveniments claus tenia la força.

“Hay quien sigue enterrado aún en caminos de tierra y arena”: Balanç de la situación de les fosses del franquisme a Castella-La Manxa

Ainhoa Campos Posada — 2024-02-12

Les fosses comunes constitueixen un dels elements més característics de la repressió franquista tant a nivell estatal com a nivell regional. Castella-la Manxa no és una excepció: les cinc províncies que la componen acullen en el seu territori nombrosos exemples d'aquests enterraments de víctimes de la violència franquista. Coneixer la seva localització i característiques és clau per, en primer lloc, comprendre millor el fenomen de la repressió franquista a la regió i, en segon lloc, resulta imprescindible per plantejar futures actuacions sobre aquestes fosses. Realitzar aquest balanç és una qüestió complexa tant per l'escassetat d'informació sobre el que va succeir amb aquests enterraments durant la dictadura i la Transició, com per la confusió que hi ha en relació a les actuacions que van tenir lloc ja en el nou mil·lenni. Aquest article proposa una nova forma de comptabilitzar les fosses del franquisme que eviti confusions i traca la història d'aquests enterraments des de la seva obertura fins als nostres dies, amb la finalitat de posar ordre en un coneixement imprescindible per a la comprensió d'un fenomen clau en la història de la regió i de facilitar el compliment dels principis de veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició que guien les polítiques de memòria democràtica.

Transició espanyola, violència i cultures polítiques

Víctor Aparicio Rodríguez — 2024-02-12

L’article aborda l’impacte de la violència política en determinades cultures polítiques d’esquerra que van ser protagonistes de la Transició: el socialisme, el comunisme i l’esquerra radical. L’’objectiu és aprofundir en la transcendència d’’aquest fenomen en el procés de canvi polític, el seu caràcter de centralitat i els mecanismes d’’operativitat, tant a nivell simbòlic i mnemònic, com a partir de les manifestacions concretes produïdes en aquest període –terrorismes, violències policials, colpisme–. El caràcter performatiu de la violència, que va modular discursos, estratègies i pràctiques polítiques dels subjectes analitzats, va condicionar, en conseqüència, el desenvolupament mateix del procés de democratització i es va convertir en un
actor polític de considerable importància que s’’ha de calibrar amb més precisió a la ’hora d’analitzar i explicar la Transició.

“Contra la guerra, ciutats”

Oscar Monterde Mateo — 2024-02-12

L’any 1995, Barcelona declarà Sarajevo Districte 11 de la ciutat, fou la consolidació d’una procés de cooperació i solidaritat que havia començat amb l’inici de la guerra a Bòsnia i encara continua avui. L’objectiu d’aquest article és explicar les principals claus polítiques que van impulsar la cooperació i el compromís de Barcelona amb Sarajevo, i demostrar com aquesta experiència, es va convertir en l’impuls de l’acció internacional de Barcelona al Mediterrani i en el símbol d’una idea política d’Europa, on les ciutats i el municipalisme havien de ser la seva pedra angular. Una idea que sintetitza el pensament i l’acció política de Pasqual Maragall a Europa i a la mediterrània

Sobre l’evolució històrica de la Lliga Nord a Itàlia

Andrea Mammone — 2024-02-12

El 2018, el govern recentment format d’Itàlia, que incloïa la Lliga d’extrema dreta, va plantejar preocupacions entre les elits polítiques i financeres europees. La premsa internacional va retratar els partits que van guanyar les eleccions com els bàrbars (euroescèptics) disposats a assetjar les muralles de Roma. En aquest article, argumento que les polítiques antiimmigració de línia dura eren la seva característica més visible. En particular, demostro que l’enfocament xenòfob de la Lliga no era nou, ja que els seus precursors ja promovien la discriminació, i que el partit va passar del regionalisme a l’extrema dreta de l’espectre polític. També qüestiono el recent canvi nacional(ista) del partit, que sembla que s’ha fet de manera acrítica i per raons pragmàtiques i electorals. L’article contribueix a la història de l’extrema dreta des dels anys 80 alhora que demostra la utilitat d’una metodologia històrica per als estudiosos d’altres disciplines que treballen el prejudici de la dreta.

Fratelli d’Itàlia i la utilització dels mites feixistes en l’estudi del passat nacional: continuïtat o ruptura?

Andrea Vincenzini — 2024-02-12

Amb la victòria de Fratelli d’Itàlia a les eleccions polítiques del 25 d'abril del 2022, el partit hereu de la fiamma tricolore del Moviment Sociale Italià s'ha enlairat per primera vegada al poder. En aquest article analitzem les arrels ideològiques del partit liderat per Giorgia Meloni, la seva reivindicació de la figura de Giorgio Almirante i la seva col·locació al solc postfeixista, nacionalista i conservador del panorama polític italià i europeu. Després examinarem la concepció de la història de Fratelli d'Itàlia que bascula entre l'exaltació del 4 novembre 1918 com a data de la victòria italiana a la Gran Guerra i el menyspreu dissimulat cap al 25 d'abril de 1945, efemèride símbol de l'alliberament d'Itàlia del nazi-feixisme. En aquest sentit, el principal partit de la dreta italiana impugna els valors de la tradició i de l'autoritat, menyspreant la Il·lustració i exaltant les arrels grec-romanes i judeo-cristianes del Continent europeu. En aquest marc, la utilització dels mites feixistes se circumscriu únicament al Risorgiment i al paper d'Itàlia a la Primera Guerra Mundial. Tot i això, demostrarem com, tot i presentar-se com un modern partit de la dreta nacional-conservadora, Fratelli d'Italia segueix tenint llaços inconfessables amb l'extrema dreta neofeixista italiana, alhora que, a través dels seus exponents més representatius, continua exhibint paraules i gestos de veneració publica cap al Règim mussolinià.