on the w@terfront. Public Art.Urban Design.Civic Participation.Urban Regeneration

Del Bel paesaggio a la plana verda de Pistoia

Lucía Gutiérrez Vázquez, Atxu Amman Alcocer — dc., 19 de febr. 2025 00:00:00 +0000

Pistoia, coneguda com 'la ciutat verda d'Europa' a la Toscana italiana, s'ha convertit en les darreres dècades en una extensió de 5200 hectàrees dedicades al cultiu de vivers. Si bé aquestes plantacions es publiciten com una solució mediambiental per afrontar la crisi climàtica, recolzades en la imatge icònica de bellesa i fertilitat del Paisatge Toscà, estudis recents han demostrat com en realitat el cultiu de vivers està causant greus problemes ecosistèmics de contaminació i subsidència degut ús pesticides i extracció d'aigües subterrànies.

Aquest article planteja com la idea de paisatge es troba a la base de diverses operacions d'extractivisme i mercantilització del territori. El text analitza el procés de conformació del concepte de 'paisatge' a partir del cas d'estudi del Paisatge Toscà, plantejant la hipòtesi que des del seu origen, com a construcció cultural, el paisatge va ser configurat com un dispositiu de poder que facilitava el control sobre el territori de manera vetllada i que ha anat evolucionant fins avui mantenint aquesta mateixa condició d'instrument polític inadvertit. L'enteniment del 'paisatge' com una caixa negra permet enunciar la descaixanegrització com un procediment crític i necessari per abordar investigacions que requereixen desvetllar cadascuna de les narratives que componen el discurs de domini sobre la Natura, des d'un plantejament dualista de la realitat.

El Quattrocento italià es pren com a punt de partida temporal quan l'emergència del bel paesaggio va inaugurar una nova sensibilitat basada en l'articulació entre camp productiu i bellesa. Des d'aquí, s'analitza la deriva del concepte als segles successius, les seves maneres de representació i les implicacions de les eines tècniques utilitzades, en relació amb els sistemes de privatització i mercantilització del territori i la propaganda sobre aquest. L'estereotip d''Italianate landscape' al segle XVI es va constituir així mateix vinculat a operacions de promoció territorial per al comerç exterior i va tenir gran repercussió a tot Europa en servir com a model per a la construcció paisatgista de jardins, una operació contemporània al sistema de tancaments. El paisatge com a concepte va poder afavorir aquests processos de divisió, reagrupament i venda del territori.

D'altra banda, les imatges icòniques produïdes per l'artifici escenogràfic del paisatge s'estudien com a instrument per consolidar la identitat nacional a partir del segle XIX. Ja a finals d'aquest segle i durant el segle XX, l'actitud preservacionista basada en una idea de Natura originària va donar lloc a una concepció de paisatge-protegit —instrumentalitzada per a la colonització territorial—, que va tenir continuïtat en els discursos contemporanis sobre la sostenibilitat i el paisatgisme verd.

En aquesta línia, l'article se centra en el cas particular actual dels vivers de Pistoia per analitzar les narratives sobre el verd que publiciten les empreses viveristes en contraposició als estudis realitzats sobre el territori, que evidencien els efectes de l'extracció de recursos i lús de pesticides sobre laigua, els cossos i la terra. Els resultats permeten qualificar l'entramat dels vivers com a operació extractivista, de mercantilització i privatització de l'ecosistema, recolzada en una tàctica de greenwashing.

Finalment, l'article conclou que el paisatge ha tingut una funció de mediació, des del Renaixement fins a la contemporaneïtat, que ha servit de suport en un procés de canvi de paradigma cap a la concepció de la terra com a mercaderia i propietat. Aquesta funció s'ha expressat a través de diferents operacions, analitzades en aquest article, que es podrien considerar tàctiques dins d'una mateixa estratègia de control territorial. El Paisatge Toscà és una caixa negra composta per altres caixes negres, totes opaques i normalitzades, presentades sota una imatge idíl·lica i verda que permet ocultar l'estratègia de control subjacent. La noció de paisatge verd així entesa té efectes despolititzadors; concebut com a objecte, pot cosificar alhora els elements que conté i convertir en escenari passiu el món que emmarca.

Cròniques de ciutats discontinues: Francesco Careri i Ciudad Juárez

Carles Méndez Llopis, Hortensia Mínguez García — dv., 17 de gen. 2025 00:00:00 +0000

L'agost del 2019, Francisco Careri va visitar Ciudad Juárez –una població al nord de Mèxic, confrontant a El Paso (Tx.)– per impartir el taller “El caminar com a pràctica estètica” i mapejar psicogeogràficament l'espai urbà d'aquesta localitat. Ciudad Juárez és frontera amb els Estats Units, és industrial i americanitzada, amb un urbanisme horitzontal dissenyat per a automòbils que la fa de difícil lectura. No obstant això, el que al principi pogués plantejar-se com un problema arquitectònic tradicional –llocs indeterminats, ignorats o buits— per a Careri implicava la possibilitat de posar en pràctica un enfocament participatiu de l'urb, de dirigir el taller cap a una transformació espacial i simbòlica que respongués a les necessitats i desitjos de les seves comunitats, de qui habitaven aquests espais. Durant l'últim quart de segle, aquest reconegut arquitecte –i el seu Laboratori d'Art Urbà Stalker/Observatori Nòmada (1995)– ha fet servir dos instruments creatius diferents per relacionar-se amb l'espai públic més enllà dels estudis d'arquitectura i urbanisme convencionals: caminar i aturar-se. Així, adreçats a les successives caminades van permetre llegir la ciutat de forma participativa, habitar-la en certs moments, per projectar simbòlicament les diferents construccions. En proposar-los com a mode de cerca, s'estimulen capacitats creatives i col·lectives que transformen allò que es transita: cada jornada va suposar prendre lúdicament la ciutat, juxtaposar dimensions narratives, sumar relats i vivències dels subjectes que la viuen i comparteixen, per passar a considerar-la com un espai relacional dintercanvi, complex i multidimensional. En acabar l'experiència, Careri va concedir una entrevista que va servir d'eina per configurar aquest text, per transcendir el mer registre de vivències i anar delimitant possibles respostes a la pregunta què és fer ciutat? Exposar, en darrer terme, un territori que és, simultàniament, arquitectònic i polític, informe i plural, artificial i públic, conflictiu i compartit, emancipat i apropiat, etc. D'aquesta manera, més enllà de testificar simplement la trobada amb Ciudad Juárez, tant el taller com les seves reflexions, van obrir la possibilitat de cartografiar-ne l'anatomia i dimensionar-ne la materialitat, d'entendre els diferents sistemes de poder a l'urb –al mateix temps que les seves resistències—, de visibilitzar les seves violències i de recuperar la convivència a través de l'activació de la ciutadania. Gràcies a aquesta pràctica fenomenològica van sorgir noves lectures i experiències de l'entorn esmentat en considerar l'espai des de perspectives emocionals que el van dotar de significacions estètiques. Així, el text aporta mètodes per a una anàlisi espacial molt concreta de la ciutat, una alimentada per la clau narrativa que –fora de l'oficialitat– la construeix estèticament en recórrer-la.

Jaume Plensa a través de la seva relació amb Joan Brossa

Rocío Plana Freixas — dv., 17 de gen. 2025 00:00:00 +0000

Aquest estudi forma part d'una investigació més àmplia, sobre la rellevància de la literatura en els projectes d'art de l'escultor Jaume Plensa a l'espai públic internacional, amb una atenció especial al paper essencial que juga la poesia per a la seva escultura en termes d'identitat i representació.

Així, tenint en compte el paper precursor del poeta visual Joan Brossa a l'hora de portar la poesia a la ciutat de manera duradora amb les seves intervencions urbanes, hem volgut aquí indagar en la breu, però fonamental relació que els dos artistes van mantenir a través de tres cartes inèdites de l'escultor al poeta, escrites entre el setembre de 1979 i el novembre de 1982.

De la profunda afinitat entre els dos artistes que es desprèn de la lectura d'aquesta correspondència, així com les referències compartides al context politicocultural de la Transició espanyola en què van ser escrites, extraurem alguns dels supòsits ideològics i constants creatives més rellevants en Plensa. Entre aquests, destaca el valor atorgat a la Cultura sobre la política per al progrés de la societat i entre aquestes, la relació que la poesia i l'art tenen amb Plensa amb allò desconegut i la seva capacitat, com deia Brossa, per apropar-nos als nostres orígens i identitat, així com també la presència de l'aigua com a imatge i element integrador en el discurs i el plantejament artístic. Al costat dels textos proposats, analitzarem així mateix en profunditat dues obres inicials de l'artista que ens permetran concretar en estratègies estètiques els principis definitoris trobats a les seves missives a Brossa; tot això donarà peu a establir connexions importants entre els inicis de la seva carrera i la seva producció posterior, molt especialment amb algunes de les obres que l'han situat al panorama internacional de l'escultura urbana, cosa que sens dubte revela una extraordinària coherència en la trajectòria de l'escultor.

La lectura actual d'aquests textos posa a més de manifest l'actualitat de Brossa i la rellevància de la proposta de Plensa, i subratlla l'aposta dels dos artistes per dos dels valors més essencials per a la nostra societat: la defensa de la diferència i el reconeixement d'una realitat plural, indispensables per preservar l'essència de l'espai públic com a lloc de relació i centrals a les intervencions de l'escultor al cor de les nostres ciutats.