El ego cartesiano como reducto de la negación

Resum

A l’obra de Descartes es verifica que la raó construeix la realitat per via de nega ció, limitant allò indeterminat i infinit des de la finitud; reduint gradualment el complicat  i fosc al simple. En desplegar les conseqüències del principi lògic d’identitat que regeix  l’enteniment, el valor de l’infinit que des de l’Antiguitat grega va ser negatiu esdevé  positiu. El problema de l’infinit aflora davant la solitud del cogito, sorgida en l’itinerari  que en ús de la llibertat esbossen les Meditacions sobre la filosofia primera. D’aquesta  manera té lloc una convergència de la filosofia especulativa i la filosofia pràctica, ja que per a Descartes l’error deixa de ser un acte únicament de l’enteniment i passa a involu crar la llibertat. L’error lògic que constitueix l’autoreferència, segons explica Bertrand  Russell, tracta de ser evitat per Descartes amb el recurs al déu infinit en un pla ontològic  diferent del que ocupa l’Ésser en la tradició metafísica que ve de l’Antiguitat.