Tradigital Humanities: Experiences in a context of change.

Resum

Assumint un proverbi de Sèneca —mentre ensenyem, aprenem— hem d’entendre l’ofici de l’historiador com una professió en contínua renovació, nodrint-nos de nous aspectes que millorin la metodologia i les tècniques de la ciència, descartant aquells que queden obsolets. Des de fa tres dècades, l’aportació de metodologies provinents d’altres disciplines, com ara la informàtica i els estudis d’Humanitats, han anat convergint en la disciplina coneguda com a Humanitats Digitals.

Tot i que aquestes tècniques computacionals han introduït nous mètodes per a la identificació de patrons a les dades i prometen accelerar els processos d’anàlisi de la creixent massa de dades, divergeixen de la narrativa tradicional i els seus mètodes. En aquest sentit, experiències recents permeten discutir els beneficis i els límits de l’enllaç entre mètodes i tècniques tradicionals, d’una banda, aquelles que són computacionals, de l’altra, a l’hora de preparar resultats científics. Així, creiem que sense perdre de vista l’essència bàsica de l’historiador de submergir-se contínuament en la lectura i l’anàlisi de les fonts, els canvis de paradigma de la ciència es poden assumir adoptant aquesta nova tècnica.

Ara, amb perspectiva, mirem els límits que la pròpia convergència ofereix i aquí presentem la nostra experiència més recent per millorar-ne l’exercici.