«El título de Amīr al-Muʾminīn no tiene sentido»: La legitimación de los gobernantes en ausencia del Califa

Resum

Històricament, la institució califal va ser central en la doctrina política islàmica. El califa era l’encarregat d’aplicar la Llei divina i vetllar pel seu compliment, sent la resta dels seus governants els delegats. Però com es podia fer tot això en absència del califa, o sense el seu suport? En aquest article s’exposen i s’analitzen les nombroses i diverses respostes que aquesta problemàtica va rebre per part dels musulmans sunnites de l’Edat Mitjana. Els casos considerats, el segle V/XI a al-Andalus, el col·lapse del poder almoràvit (mitjans del segle VI/XII), la desintegració del califat almohade (inicis del segle VII/XIII) i l’aniquilació del califat ʿabbāsí de Bagdad ( 656/1258), van donar lloc al desenvolupament de nous models i articulacions ideològiques que van permetre a diferents dinasties justificar la seva posició i legitimitat al marge o en sintonia amb la institució califal. L’article ofereix una visió de com es legitimava el
poder quan l’autoritat del califat era absent, extinta o disminuïda.