Economies simbòliques del costumiste espanyol: pintoresquisme i tipus de l’«hablador/observador»

Resum

Aquest article pretén problematitzar les nocions que la crítica ha entès com a centrals en l'estudi del costumisme, per exemple: si el seu origen es remunta o no al S. XVIII, si és un moviment eminentment conservador i si guarda una relació de tipus historicista amb moviments posteriors com el realisme. Des d'una perspectiva marxista, es defensarà que el costumisme respon a l'emergència d'una classe mitjana subsumida en els entramats ideològics barrocs i, per tant, incapaç d'emancipar-se de les prefiguracions aristocràtiques que tenen lloc en les formacions socials espanyoles durant el S. XIX. Analitzant l'obra de Larra i Mesonero Romanos s'observarà com els elements ideològics de l'Antic Règim es filtren en les noves perspectives petitburgeses donant lloc a aquesta manifestació «típica» costumista; no sols de manera diacrònica sinó també sincrònica, és a dir, no com a evolució teleològica de l'estil i l’«esperit» espanyols sinó com a resultat de les contradiccions entre i dins les diferents instàncies que formen el tot social. Els retrats i els articles de costums seran analitzats com a símptomes d'un programa ideològic que requereix renovar-se davant la modernització creixent de les estructures que la sostenen, però que, no obstant això, és incapaç de fugir de les arrels oraginicistes que la conformen. S'argumentarà, per tant, que les estructures socials, econòmiques i polítiques de l'Espanya vuitcentista produeixen aquesta formulació estètica concreta que és el costumisme.