Societat, política i COVID-19: les cultures (científiques) de l'epidemiologia

Resum

En aquest escrit s’ofereix un anàlisi de la situació de pandèmia que estem vivint, aproximant-hi des de la filosofia de la ciència i l’epistemologia. La idea central rau en mostrar que l’epidemiologia, igual que la resta de pràctiques científiques, és una activitat humana i social. En aquest sentit, és necessari ressaltar la mirada esbiaixada i socialment compartida que es té de la ciència, entesa com constructora de certeses, les quals erigeixen un decàleg de saber considerat veritat a mercè de la tipologia del mètode emprat per aconseguir-les. Per això, s’ha volgut aquí presentar la cara bruta de la recerca, la del científic entès com a membre d’una societat, de la que comparteix el llenguatge, els prejudicis i les creences; el qual s’enfronta a diferents incerteses, intentant adaptar coneixement més o menys segur a esdeveniments nous i mutables, amb el risc que tot l’edifici de coneixement trontolli sense parar. En aquest sentit hem volgut separar-nos de la concepció hipoteticodeductiva capturada en el mètode científic i anar directament al problema causal de la seva aplicació i la necessitat abductiva per regenerar-lo constantment. Finalment, en tant que filòsofs, hem cregut pertinent oferir una crítica a certes reaccions per part de col·legues de professió, els qui, a causa d’una mirada vaga i senzilla de la ciència, moltes vegades provinent d’una concepció congelada de fa dos segles, han barrejat qüestions fonamentals per l’epidemiologia amb tot l’entrellat de retallades de llibertats que estem patint des d’abans de la pandèmia, crítica de les quals compartim amb ells sense cap mena de dubte.