EL CAS DEL MOVIMENT ESTUDIANTIL XILÈ

Resum

En els últims deu anys, els moviments socials han conegut una important intensificació a Xile. Particularment a partir de l’any 2011, els moviments socials han entrat a l’espai públic impulsant noves disputes arran el que és desitjable i el que és possible. En aquesta nova conjuntura, han aparegut nous actors que han buscat participar en la construcció col·lectiva de l’ordre social.

Entre aquests nous actors, destaquen els estudiants, els que han construït una imatge problemàtica de la societat xilena i designat el present com el moment oportú per a la seva necessària transformació. Així les demandes del moviment estudiantil xilè s’han transformat progressivament, des de l’any 2006, en una lluita contra-hegemònica que no es limita al camp de l’educació i el seu caràcter mercantil, si no que afegeix tensió al paradigma neoliberal que regna al Xile de l’actualitat.

Aquest article proposa una lectura crítica del moviment dels estudiants xilens, analitzant-lo a partir del marc teòric proposat per Guy Bajoit per a comprendre les accions col·lectives. Es revisen les condicions de realització de 3 grans processos de l’acció col·lectiva: (1) El pas de la privatització a la frustració, (2) , el pas de la frustració a la mobilització y (3) el pas de la mobilització a la organització; desplegant-les en divuit grans condicions proposades per a mirar el cas del moviment en detall i finalment distingir les seves majors fortaleses i debilitats. Veurem que, si be existeix una clara identitat col·lectiva, un adversari i la definició d’un be col·lectiu, el moviment te més debilitat en certs aspectes de la mobilització i sobretot de la seva pròpia organització.