Tres poemes de Luísa Villalta

Resum

S’analitzen tres poemes del llibre Papagaio, compost per vint fotografies de Maribel Longueira interpretades per Luísa Villalta. Es tracta dels tres textos que dialoguen amb una major proximitat amb la mirada antropomòrfica de la fotògrafa. El primer descriu i interpreta el cromatisme popular de l’àmbit prostibulari suggerit a través de la foto de l’entrada i l’escala d’accés a un habitatge. La poeta, a més de la perspectiva simbòlica destinada a la lectura del color, construeix la imatge de les cames i el sexe de la casa antropomorfitzada. El segon poema elabora un relat de base simbòlica a partir de la fotografia del pany d’una porta vella, complementat per la identificació formal i significativa del forat amb un ull vigilant i fiscalitzador que representa el control moral que exerceix el poder que la societat tradicional assumeix. El tercer teixeix un discurs reflexiu suscitat per dues finestres que propicien la reconstrucció de la vida de les dones que havien habitat aquelles estances. És un poema al·legòric sobre el canvi de les relacions d’amistat i el deteriorament del cos —identificable amb el procés de ruïna arquitectònica—, que situa en primer pla les boques i els fils d’estendre la roba, identificables amb els vincles afectius.