Models de subjectivació en la política contemporània

Resum

En aquest treball, plantejaré el tema dels paradigmes modern i postmodern de la raó i subjecte, i el seu sorgiment en el segle XX, en el marc de la política contemporània. Hi ha filòsofs, com Descartes i Kant, que porten a la filosofia el model científic de racionalitat amb l'objectiu d'adaptar-lo als problemes metafísics. Hi ha, però, filòsofs, com Hegel, que busquen conservar la naturalesa de la racionalitat filosòfica, que la conceben per la racionalitat dialèctica, i renovar la dialèctica mateixa. El subjecte, que pensa des d'aquestes perspectives filosòfiques, seria un subjecte transcendental (kantià), respectivament, un subjecte dialèctic (hegelianà), que es corresponen als dos paradigmes moderns de la raó: la raó geomètrica i la raó dialèctica. Amb Nietzsche i Heidegger, entra a l'escena filosòfica la raó hermenèutica i el seu sentit serà d'anti-paradigma de la raó moderna, que buscarà destacar un nou subjecte humà per als nous reptes de la vida del segle XX. Vattimo ens proposa el paradigma de la raó hermenèutica del “subjecte feble”, en portar a les últimes conseqüències el “subjecte oblidat” de Nietzsche-Heidegger. Al llarg de la història cultural d'Europa, el subjecte humà s'ha projectat de diferents maneres, pel temps i per l'espai, de manera que tindríem paradigmes temporals del subjecte i paradigmes espacials del subjecte. Actualment, en l'“espai polític” el subjecte humà actua pel seu model de subjectivació i reconeixement de la realitat política.