La plaça d’Espanya de Barcelona: un capítol rellevant dins de la conjuntura urbana de Montjuïc

Resumen

La història urbanística de la plaça d’Espanya va començar l’any 1859 amb el projecte d’Ildefons Cerdà. A l’estudi d’aquest en va seguir un altre que, executat per l’arquitecte Josep Amargós entre els anys 1887 i 1914, pretenia solucionar els problemes d’habitabilitat de Montjuïc i dels seus voltants i, al mateix temps, convertir el massís (llavors un lloc feréstec i poc accessible) en un gran parc d’esbargiment. No obstant això, la primera visió global de la muntanya de Montjuïc, així com de la citada plaça, va ser formulada per Josep Puig i Cadafalch per a l’Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques i les seves Aplicacions i General Espanyola de 1913. Aquest projecte va caracteritzar les actuacions que s’hi succeïren. Tant és així que les posteriors traces de Ferran Romeu i les noves alineacions d’Antoni Darder tenien punts en comú amb la trama urbana de la part baixa del recinte expositiu realitzada pel segon president de la Mancomunitat. Un cop finalitzada l’Exposició de 1929, l’Ajuntament va “obrir” un concurs per a privatitzar el sòl i transformar l’àrea compresa entre la plaça d’Espanya i l’Avinguda Paral·lel. Aquest treball té per objectiu aclarir les vicissituds per les quals va passar el procés d’urbanització de la plaça d’Espanya de Barcelona entre els anys 1920 i 1935. A tall introductori es fa una breu explicació d’algunes propostes, projectes o plans urbans de la ciutat, tant de caire general com sectorial, que ajuden a reflexionar sobre la planificació de la plaça suara citada abans de la doble Exposició de 1913.