El carmen funerari de Boeci (CIL VI, 2, 8401 = ICUR ns II, 4187), testimoni de la pervivència cultural de les elits tardoromanes

Resum

En el darrer quart del segle vi, Itàlia visqué un període convuls i no exempt de conseqüències tràgiques: després del respir que representà el govern de Teodoric l’Àmal, la Guerra Gòtica (535-554), llarga i sagnant, i l’entrada dels longobards (568) comportaren la desestabilització definitiva del teixit social i econòmic de la Península. Això no obstant, entre les elits aristocràtiques encara quedaven alguns focus de cultura clàssica que, malgrat la influència del cristianisme, es resistien a desaparèixer i que deixaren la seva empremta en alguns testimonis
—tan escassos com preciosos— del crepuscle del saber de l’Antiguitat. Un exemple de la pervivència del coneixement antic en els primers anys de la Roma bizantina és el carmen que el notari Eugeni dedicà al seu fill Boeci i a la seva dona Argèntea, morts tots dos l’any 577. El propòsit d’aquest treball és, d’una banda, fer una anàlisi epigràfica, literària i lingüística dels textos que conformen aquest document, i, de l’altra, contextualitzar i interpretar les dades històriques que en podem extreure respecte de la situació de l’estament senatorial romà en època bizantina i de determinades disposicions testamentàries de caràcter patrimonial.