Elements articuladors de les obres de Schönberg

Resum

Arnold Schönberg eixampla els límits del sistema tonal fins a tensar-los, de manera que, des de la primeria del 1900, les seves obres ja s’estructuren internament entorn d’un nucli articulador que ja no és la tònica, sinó certs elements motívics que el conduiran a les sèries dodecatòniques. Fins a les avantguardes històriques, l’art perseguia la bellesa, però en l’època de la lletjor cal trobar elements cohesionadors del discurs: Schönberg explica com la seva cerca de la bellesa es veu desplaçada per un interès articulador que és la coherència, que té com a condició necessària la comprensibilitat.