Els arquitectes Arniches i Domínguez: Idees i autories compartides

Resum

Resum per l’ Editor de On the w@terfront

El 10 de Novembre de 2017, publicàvem el treball de Concha Diez-Pastor “Arquitectura i Documents. Mapa documental per a l’estudi de l’arquitectura i les obres de Carles Arniches “.
Segons l’autora, en els darrers quinze anys, noves investigacions documentals sobre els edificis de la primera etapa professional de Carles Arniches i Martín Domínguez -membres destacats de la madrilenya “Generació del 25” -, revelen la conveniència de rectificar el relat històric respecte a l’autoria d’alguns dels edificis que aquests arquitectes van realitzar, tant per separat com conjuntament. Les contradiccions i escassa coincidència entre fonts primàries i secundàries, en gran mesura resoltes gràcies a una intensiva recerca documental i arxivística, comprometen el paper que aquestes han jugat en el relat històric dels fets.
Algunes investigacions prèvies sobre aquests arquitectes van posar de manifest la rellevància de l’autoria a l’hora d’analitzar les obres d’arquitectura, suggerint la conveniència d’aprofundir en aquella via d’investigació. Abans de 1936, Arncihes i Domínguez havien treballat en algunes obres com a socis. No obstant això, com demostren les proves i documents d’arxiu, no totes les seves obres van ser conjuntes, i les que ho van ser no sempre es van atribuir correctament al seu autor real.
Per a l’autora, el context, serà clau per entendre el material documental i d’arxiu recaptat, mitjançant una exhaustiva avaluació que inclou els punts de vista històric i cultural. Com a conclusió seu treball revela l’autoria “real” d’aquests treballs a aprtir d’estar sota el focus de la recerca, i permet assentar els fets i preservar els seus valors i el seu abast històric.
El treball de l’autora es basa en l’estudi d’una carta d’Arniches acceptant el lloc d’Arquitecte director de la Junta d’Ampliació d’Estudis i en el Currículum Vitae que Domínguez presenta a la Universitat de Cornell. Des del punt d’aquest editor, el desplegament argumental de l’autora per realitzar l’avaluació documental dels dos documents, té una gran dosi de perquisició antropoètica i psicològica (valoració d’escriptura, valoració dels que podríem anomenar història de vida, etc ) partint d’un axioma “la signatura de l’arquitecte en plànols, documents i projecte determina l’autoria de les obres d’arquitectura en tots els casos” (p.23).
Ja els agradaria als directors de museus, col·leccionistes i marxants d’art que aquest axioma fos cert. Hi ha firmes que validen un treball no realitzat, hi ha treballs realitzats que no suporten l’autoria en la signatura. Sense anar més lluny això succeeix, fins i tot, en la publicació d’articles i textos en l’entorn acadèmic i científic, per no parlar de la problemàtica d’autoria en el camp de les patents.
En definitiva, segons el procediment de treball de l’autora, alguns dels treballs en coautoria amb Arniches que Martín Domínguez cita en el seu currículum a Cornell no es correspondrien amb la “veritat”, en no aparèixer la signatura de l’arquitecte. L’article planteja que estaríem davant d’una “falsificació” curricular. A més, a la taula de la pàgina 30, es llisten un conjunt de 24 treballs que Martín Domínguez relaciona en el seu currículum, tant d’autoria individual o conjunta amb Arniches. Segons l’autora 16 d’aquests treballs implicarien una autoria incorrecta.
Treballant amb Ignasi de Lecea durant cinc anys, vaig aprendre que la formalitat i literalitat dels documents no té perquè respondre a la realitat, a la “veritat” si entenem que la correspondència entre text i realitat, és un signe distintiu de la “veritat” . Tots sabem que, en moltes ocasions, els documents “falsegen la veritat”. Si això és cert en documents oficials - que podem considerar fonts primàries- ‘que no passarà amb les fonts secundàries !, com són les revistes, la premsa o fins i tot alguns llibres de referència en els que llurs autors, generalment de bona fe, no validen prou algunes de les referències aportades. Molt menys quan és complertment certa la impossibilitat de manejar “totes” les fonts necessàries per concloure fefaentment sobre un tema donat.
Ens agradi o no, l’escriptura de la història no només depèn del correcte maneig de les fonts, sinó, també, de l’enquadrament amb què operem la nostra mirada sobre les dades i sobre la realitat. L’excés de zel i una falsa actitud positiu científica, ens pot fer oblidar que “tot és segons el color, del critall amb què es mira”.
Poc després de la publicació de l’article Pablo Rabasco i Martín Domínguez Ruz, fill de Martín Domínguez, es van posar en contacte amb nosaltres reclamant i fent notar algunes inconsistències i omissions importants en l’argumentari de l’article de referència que afectaven directament a l’honor personal de l’arquitecte Martín Domínguez. Després de diverses converses vam decidir que era important q
Poc després de la publicació de l’article, Pablo Rabasco i Martín Domínguez Ruz, fill de Martín Domínguez, es van posar en contacte amb nosaltres reclamant i fent notar algunes inconsistències i omissions importants en l’argumentari de l’article de referència que afectaven directament a l’honor personal de l’arquitecte Martín Domínguez. Després de diverses converses vam decidir que era important que “On the w@terfront” activés el dret de rèplica per aportar les dades suficients que permetessin “falsejar” les tesis de l’article prèviament publicat.Aquí està aquesta rèplica, aportant més dades - tant d’índole documental com testimonial - a la discussió que permeten evidenciar que, en bona mesura, l’argumentari de l’article de Deu-Pastor està massa sobre determinat per la seva axioma fundacional i que, per tant , la figura de Martín Domínguez adquiria altres qualitats i dimensions diferents a les plantejades per l’autora.
El presente artículo, es una investigación sobre Carlos Arniches y Martín Domínguez, arquitectos e íntimos amigos que compartieron trayectoria profesional, y estudio en el Hotel Palace, sin interrupción desde 1925 hasta 1936. Con el estallido de la Guerra Civil, la investigación se ve dificultada por la desaparición de numerosos documentos personales, y del archivo profesional de ambos. Nos quedan las publicaciones de época, los archivos de la administración y los de Zuazo y Torroja —con quienes ambos trabajaron—, así como sus obras en España y las posteriores a la contienda, el Currículum Vitae escrito y el gráfico de Domínguez de 1960, y poco más. En estas circunstancias tratándose, en este caso de dos arquitectos de ideas liberales nada bien vistos por el régimen franquista no nos pueden sorprender los equívocos derivados de intenciones espurias, o de investigaciones incompletas.