Perspectiva paral·lela i representació de la ciutat

Resum

Una gran part de guies visuals de viatge i plànols turístics que es publiquen avui en dia incorporen en la representació de ciutats, itineraris i edificis l'ús de perspectives paral·leles (isometria, axonometries: perspectiva cavallera, militar, transobliqua) aportant en aquestes imatges gran quantitat d'informació espacial i mètrica de manera instantània. L'elecció d'aquest llenguatge gràfic respon a característiques formals i funcionals que s'han configurat com les més adequades a través de segles d'evolució i les solucions convergeixen, entre d'altres camps, des: la pràctica pictòrica, la representació del territori i l'enginyeria civil i militar així com de l'arquitectura.

En aquesta contribució, s'analitza a través d'una selecció d'exemples, l'evolució històrica dels sistemes de representació vinculats al "retrat de la ciutat" i les diferents resolucions de les que se serveixen fonamentalment els artistes per generar en l'espectador la il·lusió espacial de les arquitectures i els seus elements més característics: muralles, torres, catedrals, ponts, edificis singulars ...

En aquest ampli recorregut on s'aniran consolidant les normes que regeixen els diferents sistemes representatius, les solucions són en molts casos híbrides, fins a la seva formulació com a llenguatges gràfics: mentre que la perspectiva cònica queda teoritzada per LB Alberti en 1435, la perspectiva isomètrica es postula per W. Farish en 1822.

Així, en les representacions és comú l'ús de la projecció cònica en les corografies i panorames de ciutats en l'àmbit dels "pintors de mapes" amb magnífics exemples al segle XVI, mentre que la perspectiva paral·lela (soldadesca o militar) es consolida en el camp de l'enginyeria i l'arquitectura (present en els tractats d'enginyeria des de mitjan segle XV). I són múltiples els exemples on la presència de determinades llicències permet sistemes projectius diferents i solucions mixtes adequant la representació a l'efecte de conjunt o al ressalt d'elements significatius per sobre d'altres.

En aquest ampli recorregut on s'aniran consolidant les normes que regeixen els diferents sistemes representatius, les solucions són en molts casos híbrides, fins a la seva formulació com a llenguatges gràfics: mentre que la perspectiva cònica queda teoritzada per L.B. Alberti en 1435, la perspectiva isomètrica es postula per W. Farish en 1822

El bagatge històric de la perspectiva paral·lela es remunta als orígens dels sistemes de representació en el seu desenvolupament com a llenguatge gràfic. El curs de la història ha vinculat tradicionalment les perspectives paral·leles amb representacions de caràcter tècnic, donada la seva funcionalitat, en camps com: l'arquitectura, l'enginyeria civil i militar, la tècnica i els oficis, aportant a la visualització immediata la gran avantatge de la conservació proporcional de les mesures. Mentre que, per a aquelles representacions de caràcter més òptic, la perspectiva del pintor, la perspectiva cònica, s'ha conformat com el sistema més afí l'experiència visual de l'espectador i històricament, a partir de la seva formulació teòrica en el Renaixement a través d'L.B. Alberti, es va convertir en el llenguatge hegemònic del món occidental.

Les denominacions que designen la perspectives paral·leles reflecteixen, per contrast, la preponderància de la representació cònica i arriben fins i tot a acusar certa connotació negativa: perspectives anòmales, pre-perspectives, antiperspectives, perspectiva invertida ... que s'uneixen a les denominacions més antigues: prospettiva soldatesca, prospettiva piu comune, prospettiva militare i que, finalment es consoliden al llarg del segle XIX: perspectiva isomètrica, axonometria, transobliqua,. (Sent rebutjades fins i tot pels pintors en dates recents fins a la seva relectura per les avantguardes històriques).

No obstant això, en la representació de les ciutats, la perspectiva paral·lela s'ha consolidat com un recurs eficaç donat el seu caràcter descriptiu al costat del funcional que implica la correspondència de mesures entre el dibuix i la realitat representada.

En aquesta contribució, s'analitza a través d'una selecció d'exemples, l'evolució històrica dels sistemes de representació vinculats al "retrat de la ciutat" i les diferents resolucions de les que se serveixen els artistes per generar en l'espectador la il·lusió espacial de les arquitectures i els seus elements més característics: muralles, torres, catedrals, ponts, edificis singulars ...

Són presos en consideració referents de pintura mural de tradició hel·lènica, exemples de caràcter més orientalitzant vinculats a l'art bizantí, suposant un important punt d'inflexió l'aparició de l'escola sienesa a Itàlia des del segle XIV com és el cas d'Ambrogio Lorenzetti i el seu " al·legoria del bon govern "(1338-1340), la" Città sul il mare "de S.G. Sasetta (1420-5 ca.), la" Veduta de Venezia "de Jacopo di Barbari (1500), la transició cap a les Plataformes com la de Granada realitzada per Ambrosio de Vico (1614) o el Pla de Madrid de Texeira (1654-6).

Mentre que la teorització del procediment passa per les obres teòriques de G. Maggi i J. Castriotto (1538), B. Lorini (1596), Jean du Breuil (1642), Abraham Bosse (1665), Vicent Tosca (1707-1715) condueixen finalment a la publicació del "On Isometrical Perspective" per William Farish en 1822 que es difon gràcies a les aportacions de T. Soptwith, J. Jopling, G. Codazza i Q. da Sella. Mentre que l'axonometria és desenvolupada per Weisbach, 1844 a "Die Monodimetrishe und axonometrische projectionsmethode".

La representació de la ciutat planteja un important equilibri entre la diferència que suposa representar per veure i representar per conèixer.