"La Caverna" de Josep Palau i Fabre (1952-1969): teatre versus al•legoria filosòfica per a representar i impedir el final tràgic i fosc del lluminós art de pensar

Abstract

Quin sentit té representar el mite de la caverna del llibre VII de la República de Plató? Josep Palau i Fabre considera que, en els diàlegs de Plató, els interlocutors són mers instruments al servei de la seva finalitat dialèctica. L’objectiu d’aquest article es mostrar com, tot convertint el mite en una tragèdia i recolzant en el conflicte o guerra entre contraries d’Heràclit, el dramaturg reïx a afavorir un tipus de pensament que no és ni sectari ni unívoc. Ans al contrari, a La caverna de Palau i Fabre, el presoner alliberat transformat per la llum de la Realitat i finalment escanyat pel seus companys de presó –després d’haver estat "encavernat" de bell nou i d’haver intentat rescatar-los de la seva ignorància, és a dir, de les ombres–, els llega, tanmateix, la seva poderosa experiència del pensar "agonísticament", que podria donar fruit en l’esdevenidor.