De noms propis en el llenguatge: una visió històrica i actual de l’eponímia mèdica

Resum

La utilització dels epònims és freqüent en medicina. Un bon nombre d’estructures anatòmiques, malalties, procediments diagnòstics i mètodes de tractament deuen el nom a la persona que els va descobrir o els va descriure. El seu ús, però, topa amb reticència per part de molts grups. En aquest article es fa un repàs d’aquest tipus de terminologia i s’analitza la contribució dels metges i científics catalans a l’eponímia mèdica. Es presenten els epònims originats per catalans (més de noranta) que han contribuït de diferents maneres a la internacionalització de la medicina catalana. Es destaca que hi ha epònims catalans en gairebé totes les disciplines mèdiques i que alguns epònims, a més, han tingut una repercussió important en la medicina. També s’esmenten els que tenen l’origen en institucions o ciutats catalanes (tretze) i es fa referència a la contribució eponímica dels metges catalans en altres àrees com ara la botànica.Alguns autors suggereixen que s’abandoni l’ús dels epònims en favor de termes més descriptius i els consideren una rèmora del passat, una terminologia imprecisa, que porta a la confusió i pot impedir el debat científic en un món globalitzat. Però la realitat ens mostra que els epònims són a tot arreu i s’utilitzen àmpliament. La gran majoria dels metges i científics catalans que han originat epònims va contribuir de manera decisiva al progrés de la medicina i, moltes vegades, a la creació de les seves especialitats. Utilitzar aquests epònims o, en alguns casos, simplement recordar-los, és una manera de retre homenatge a totes aquestes persones.