La metáfora lumen mentium en la argumentación filosófica. El recurso en san Agustín y en Juan Escoto Eriúgena

Resum

Del traç neoplatònic que dibuixen sant Agustí i Escot Eriúgena, nosaltres seguim les conseqüències del diàleg entre la metàfora lumen mentium i l’argumentació filosòfica en clau gnoseològica i aplicada a l’exegesi del Gènesi 1, 1; en aquest diàleg es planteja la continuïtat sensible-intel·ligible, segons el model que trobem en Plotí. Tant la il·luminació  agustiniana com la comprensió d’allò que es creu en Escot Eriúgena expressen la forma en què el creient pot aproximar-se al coneixement de l’Incognoscible, en el llibre del món i en les Escriptures. Ambdós autors condueixen la reflexió sobre Déu a partir de la manera en què el creient es relaciona amb Ell i, únicament en aquesta circumstància, examinen la jerarquia del ser. Per això, el punt comú entre ambdós neoplatònics està en què la unitat del ser és entesa mitjançant la forma triàdica del nostre pensament: mesura, número i pes (Sv 11, 21). L’exegesi del Gènesi 1, 1 fonamenta el vincle profund entre religio et philosophia, no tant com a determinacions en si mateixes, sinó com a realitats actuants en l’ésser humà: la revelació de les Escriptures i la raó de l’exegesi; aquesta identitat implica la impossibilitat de contradicció entre elles.