Una perspectiva urbana de la pandèmia a Panamà

Resum

Aquest assaig busca ressaltar els efectes que té la pandèmia sobre la forma en què habitem i construïm les ciutats. Entenem que abans de l’esclat de la crisi social-sanitària de la COVID-19, com en molts llocs de Llatinoamèrica, Panamà es trobava en un moment en què el seu model urbà, social i econòmic havia entrat en una fase d’esgotament i ara es escala a un nivell encara més gran. Amb la pandèmia s’han revelat els efectes negatius de la dispersió urbana, segregació dels habitatges i desaparició de l’espai públic que ara es converteixen en un obstacle per controlar la propagació de virus.

En primer lloc, analitzem la relació entre la pandèmia i l’urbà; és a dir, el vincle entre la vida urbana, principalment la dels grups més afectats en perifèries de la ciutat, amb les noves dinàmiques de la quotidianitat enmig de l’complicat panorama que ara enfrontem. A això sumem unes reflexions sobre l’efecte dels l’excessiva centralització en la forma de govern que ha deixat amb poca capacitat de resposta a moltes ciutat de l’món, inclosa la ciutat de Panamà.

Addicionalment, entenem que, en una societat que necessita mantenir la distància física al carrer, l’àrea metropolitana de la ciutat de Panamà no està preparada per complir amb aquesta tasca després de dècades de polítiques urbanes orientades a el vehicle privat. Les actuacions d’emergència en l’espai públic per part de les oficines municipals i juntes comunals panamenyes han estat escazas o inexistents. Tot i això, han sorgit algunes iniciatives d’urbanisme tàctic tractant de respondre a la pandèmia, i les comparem amb altres intervencions anteriors per entendre si s’han portat com un procés on el benefici és realment de les comunitats.

A més, a causa de notícies recents en contra en alguns mitjans internacionals, abordem la polèmica de la densitat de les ciutats des d’una perspectiva teòrica i amb dades actuals per entendre la seva relació amb la propagació de virus a Panamà. El resultat de la investigació suggereix que el problema no rau en l’alta densitat, sinó en l’amuntegament dels habitatges i en la manca d’accessibilitat urbana als barris més apartats. Tot això neix de la construcció d’una ciutat en on primen la segregació i les desigualtats territorials.

Així, la consolidació de l’espai públic i l’accés a millors habitatges juntament amb el replantejament de la ciutat actual són objectius que haurien servit per afrontar una pandèmia que arriba sense previ avís.