Llicències paremiològiques (i altres) dels tres torsimanys catalans de Franklin, Rojas i Rabelais: Gaietà Vidal 1868, Antoni Bulbena 1914 i Lluís Faraudo 1929

Resum

LLICÈNCIES PAREMIOLÒGIQUES (I ALTRES) DELS TRES TORSIMANYS CATALANS DE FRANKLIN, ROJAS I RABELAIS: GAIETÀ VIDAL 1868, ANTONI BULBENA 1914 I LLUÍS FARAUDO 1929

Són nombrosos els autors del darrer terç del segle XIX i principis del XX que dediquen part de la seva obra a traslladar clàssics i autors contemporanis al català. La traducció juga durant la Renaixença i el Noucentisme un paper destacat en el procés de consolidació i recuperació del català com a llengua literària. En aquest context, ens proposem fer una pinzellada il lustrada dels criteris paremiològics de tres traductors catalans d’obres clàssiques de tres llengües majoritàries: anglès, castellà i francès. Els torsimanys mostren a bastament la seva competència paremiològica, tot i que es permeten algunes llicències, sovint enginyoses i amenes, que la professionalització de l’ofici de la traducció actual no admetria. Gaietà Vidal, el 1868, fa de Lo camí de la fortuna de Benjamin Franklin, obra estructurada al voltant de cent aforismes, un anostrament més semblant a una recreació que a una traducció; Antoni Bulbena, traductor “vitalici” del Quixot al català, trasllada 383 parèmies de La Celestina el 1914; i finalment, Lluís Faraudo, que gira a la nostra llengua obres de François Rabelais des de 1909, farcides de jocs lingüístics i manipulacions fraseològiques, publica Gargantua l’any 1929.