Neurociència aplicada a l’educació. Com aprèn el cervell i quines conseqüències té.

Resum

Fa 130 anys, el metge i investigador Santiago Ramón y Cajal va dibuixar, en un laboratori situat al carrer del Carme de Barcelona, per primera vegada i amb molta precisió, les neurones del cervell i les connexions que fan entre si. S’ha avançat molt des de llavors, i la neurociència està influint en camps del coneixement molt diversos. Segons alguns gestors científics i polítics, el segle xxi és el segle de la neurociència. Tant si és cert com si no, perquè això també ho diuen els físics pel que fa a les aplicacions de la quàntica o els informàtics respecte a la intel·ligència artificial, entre altres col·lectius de l’entorn cientificotecnològic, no hi ha cap dubte que la neurociència està de moda. I és lògic, atenent als grans avenços d’aquests darrers anys en la comprensió de la formació i el funcionament del cervell humà i la seva relació amb la vida mental, els comportaments i la cognició. Un dels camps on la neurociència està establint sinergies amb força és el de l’educació. L’aplicació sinèrgica dels coneixements en neurociència al camp de l’educació ha generat una nova disciplina acadèmica, la neuroeducació. De forma succinta, es pot definir com el camp transdisciplinar de coneixement i recerca que promou la integració de les ciències de l’educació amb les que s’ocupen del funcionament i el desenvolupament neuronal i cerebral en totes les seves vessants, la neurociència. Tanmateix, es pot aplicar la neurociència a l’educació? Quines limitacions té? Amb quin objectiu? I quines dades està aportant? En aquest article es discutirà com la neurociència permet repensar l’educació i quines dades aporta perquè la pedagogia continuï optimitzant les explicacions sobre els processos d’ensenyament i aprenentatge. No debades l’educació és una de les portes principals d’accés a la cultura, i, per extensió, a la transformació de la societat.