La renaixença del mallorquinisme cultural en el segon franquisme

Resum

En el primer franquisme, durant les dècades dels quaranta i els cinquanta, la dura repressió política, social i cultural marginà completa­ment les expressions públiques del mallorquinisme, amb la qual cosa el relegà a l’àmbit privat i clandestí. La supervivència d’aquest anomenat mallorquinisme es degué, aleshores, sobretot al manteniment de la llengua i les tradicions autòctones per part de les famílies. Sorgiren, però, diverses pràctiques culturals que fomentaren un procés de construcció nacional sorgit del mateix poble i que configuraren la renaixença del mallorquinis­me cultural (no polític) als anys seixanta i principis dels setanta. Des de publicacions d’obres i autors referents del passat i d’aquell present, fins a l’impacte de la música catalana, passant per l’aprenentatge i la consciencia­ció sobre la llengua, la cultura i la identitat popular, s’anà configurant un despertament cultural en clau nacional que promogué, més que no pas el rebuig de la cultura espanyola, la reivindicació i la normalització de la cul­tura i la llengua pròpies, existents molt abans del franquisme però molt minoritzades per la seva repressió.