El Paral·lel: absència de la qüestió. De l’oblit a un debat sobre el seu estudi

Resum

La rellevància que tingué, des de finals del segle xix i fins a la Guerra Civil espanyola (1936-39), l’avinguda del Paral·lel, a Barcelona, contrasta amb el desinterès historiogràfic posterior per aquest espai. La seva importància depassa l’àmbit estrictament cultural, ja que constituí un epicentre interclassista de trobada social, d’oferta del nou oci de masses i que
facilità la formació d’una nova «consciència barcelonina». Amb algunes excepcions i malgrat la persistència d’una certa mística
bohèmia i el record popular d’aquells anys. Recentment han aparegut investigacions historiogràfiques més sistemàtiques sobre la socialització dels barcelonins al Paral·lel. És possible que aquest silenci sigui degut a una concepció força classista d’una sèrie d’intel·lectuals i professionals liberals, provinents majoritàriament del Noucentisme, que estigmatitzaren aquest espai i la seva producció cultural, però també s’hi ajunten una sèrie de factors menys explícits, com ara el menor desenvolupament de la història de la sociabilitat a Catalunya i a Espanya.
Les fonts a partir de les quals s’ha investigat fins ara el Paral·lel són essencialment literàries: memòries, diaris, etc. Malgrat la seva evident importància, però, cal treballar amb altres tipologies de fonts per tal de complementar una informació que no deixa de ser subjectiva, una característica reforçada per la preferència del relat de l’experiència i la força de conceptes d’antropologia en la historiografia cultural actual. És per aquest motiu que l’autor aposta en aquest article per trobar un punt d’equilibri en la recerca sobre el Paral·lel o altres «districtes de plaer»: donar major importància a les fonts de caràcter quantitatiu i proposar una contenció més gran a l’hora de donar preferència a elucubracions de caire més teòric i antropològic. Ara bé, l’estudi d’aquesta mena de sociabilitat que es donava al Paral·lel, de caràcter tan informal, és un hàndicap important a l’hora d’estudiar-la, ja que les evidències són fragmentàries i no tan abundants com les que deixa una sociabilitat de caire formal, com la dels ateneus o les associacions.