Arxius
-
La vaginalitat escollida
No 65 (2023)En aquest número de tardor recollim les ponències de María-Milagros Rivera Garretas, Stefania Ferrando i Marta Jiménez Xiberta −i els debats de després−, presentades al Seminari internacional de Duoda de 2023, dedicat a la vaginalitat com a possibilitat d’elecció. La idea neix d’una pregunta de María-Milagros Rivera Garretas. El final del patriarcat que hem portat les feministes al món contemporani ha fet que la vaginalitat deixi de ser obligatòria, és a dir, que es pugui escollir tant entrar-hi com sortir-ne. Quines conseqüències té per a les dones desvincular el plaer sexual de la penetració?
-
La llum que flueix entre místiques
No 64 (2023)La llum que flueix entre místiques és el camí de les estrelles. Punts resplendents que orienten el caminar de la vida ordinària. Orient: lloc solar del naixement diari; lloc quotidià de retrobament de l’origen. Línia de foc on collir cada dia, ordinàriament, quelcom extra/ordinari.
En aquest volum de la revista ens submergim en el camí de les estrelles que algunes místiques han traçat de la mà d’altres místiques. És la mística una experiència solitària? Per a la teòloga i mística Antonietta Potente primer som amigues i després místiques. L’experiència de l’amistat permet convertir-nos en místiques.
-
Amistat en contrast. L’art de les relacions intraculturals entre dones
No 63 (2022)El número de tardor recull les ponències del Seminari de Duoda organitzat en primavera. El temps calorós propicia les trobades. És l’època en què moltes mares busquen amistats de joc a filles i fills. Saben que en la infància l’amistat és clau pel creixement, per descobrir el món i descobrir-s’hi en el dos relacional. Amistat és sempre plural, com l’amor d’on deriva. Amistat ve d’amor i amor, de mare. Amistat, amor i mare comparteixen origen lingüístic i verb: amar.
-
La naturalesa es declara sobrenatural
No 62 (2022)Aquest número de la revista el volem dedicar a retornar el misteri a la naturalesa, a tornar al seu misteri. És una necessitat de l’ànima corporal del present, com diria Simone Weil a través d’Antonietta Potente. Necessitem recuperar l’abundància que porta el vincle amorós amb ella, aquella qualitat de la relació que converteix els pous foscos i profunds, on la paraula no hi pot fer seu, en llocs de revelació de paraula viva, la paraula creadora de María Zambrano o la llengua materna del feminisme de la
diferència. La naturalesa sotmesa a l’ordre del llenguatge del logos ha precipitat l’entrada a l’Antropocè, el nom neutre que se li dóna a l’actual cicle geològic. No ha estat la mà de l’ésser humà asexuat, l’anthropos, sinó l’aner, l’home del patriarcat occidental, filosòfic-científic-tecnològic i socioeconòmic el responsable de l’alteració dels cicles vitals del éssers vius del Cel i la Terra.
