Muralisme i postdictadura a Argentina. L’itinerari de Ricardo Carpani entre 1984 i 1997

Resum

El treball es proposa reconstruir la producció mural de Ricardo Carpani des del seu retorn a l’Argentina el 1984 fins que va morir el 1997, deixant en evidència les marcades diferències entre el que s’ha fet en aquest període i la seva proposta mural desenvolupada entre mitjans dels anys cinquanta i 1974, moment en el qual va decidir exiliar-se a l’exterior per la situació política del país. Ricardo Carpani (1930-1997) havia estat un dels protagonistes de l’escena plàstica argentina de les dècades del seixanta i setanta. No tant per la seva tensa i irregular participació en el circuit institucional de l’art sinó perquè les seves imatges de potents treballadors van circular profusament en aquests anys il·lustrant revistes de militància, llibres, cartells sindicals, volants i decorant seus gremials amb enormes murals
El període tardà de la seva obra, després del seu retorn a l’Argentina, ha de donar compte llavors d’un renovat interès pel muralisme, el qual havia abandonat en la seva realització sistemàtica des de 1973. Aquesta iniciativa pel format mural adquireix característiques diferents d’aquelles que havia presentat en les dècades anteriors, associada a un escenari de conflicte i organització obrera. La distància entre aquelles produccions i aquestes no només s’expressa en aspectes formals sinó fonamentalment en els temes, la iconografia i en l’emplaçament dels treballs, lligats en aquesta última etapa a un potencial espectador massiu, diferent al treballador industrial al qual destinava els seus primerencs iniciatives amb fins polític-pedagògics. És així que Carpani des de 1984 portarà endavant una obra mural confeccionada majorment en panells desmuntables per a interiors, destinada a grans institucions, edificis provincials i municipis, entre d’altres. La qual cosa es correspon amb una revisió del sentit polític dels seus projectes murals anteriors, realitzats a l’interior de seus sindicals, fàbriques o el carrer, i amb la marca evident de la derrota del projecte revolucionari i la dispersió dels espais d’organització obrers. S’adverteix d’aquesta manera, l’abandó d’una concepció militant de la pràctica mural cap a una de tipus institucional, realitzada d’acord amb les característiques particulars de cada encàrrec.
 Així mateix, l’article ressalta les tasques de divulgació del muralisme polític per part de l’artista, qui va resultar un promotor per al desenvolupament de la disciplina al país. Finalment, el recorregut proposat permet reflexionar sobre les condicions i l’horitzó plantejat en el camp artístic local des de mitjans dels anys vuitanta a l’Argentina, un cop extingides les utopies revolucionàries i projectades les expectatives en un florent procés de reconfiguració dels consensos socials i la cultura democràtica.