El Retorn als Monuments: La superació del "gir forense" en l'Espanya contemporània

Resum

’any 2000 es produeix l’exhumació de tretze persones d’una fossa comuna a Priaranza del Bierzo. Aquest acte s’ha establert com a acte fundacional del moviment anomenat de la Memòria Històrica al Regne d’Espanya. Un moviment que malgrat pretendre la recuperació del passat en el marc de la retòrica dels Drets Humans, ha estat marcat per les exhumacions de fosses comunes com a principal i més visible activitat. Aquestes exhumacions han estat retratades des dels mitjans de comunicació sempre de manera positiva i reeixida. Això s’emmarca dins del denominat “gir forense”, com a procés en què s’han incorporat científics a la investigació d’aquest tipus de contextos de violència massiva.
Tot i això, aquest relat no ha parat atenció a diversos aspectes. Un d’ells, que és fonamental, és el del destí dels cossos després de l’exhumació o de què fer quan les fosses no es troben on es creia que es trobaven. En aquest sentit s’ha abordat el tema des d’una perspectiva interdisciplinar, partint de la història de l’art i fent ús de tècniques etnogràfiques, prenent mostres d’un estudi qualitatiu-quantitatiu que s’ha desenvolupat en els darrers 4 anys al conjunt del territori. D’aquesta manera, els materials que permeten abordar la problemàtica s’organitzen en les tres parts següents. En primer lloc, es tracta de manera detallada les limitacions del model forense i de les exhumacions. En segon lloc, s’aborden els monuments construïts després de l’exhumació de fosses comunes. En tercer lloc, s’aborden els monuments construïts quan la fossa no s’ha trobat i no s’han pogut exhumar els cossos.
En aquest sentit, els materials exposats i analitzats han explicat en primer lloc les limitacions i insatisfaccions que s’han produït al voltant del “gir forense”. La baixa taxa d’identificacions, la manca de mediadors simbòlics i la de reconeixement social, hauria fet que les exhumacions per si mateixes no oferissin respostes i que pel contrari no alteressin necessàriament el significat de les fosses en tant que dispositius del terror. Per això, en un segon punt s’han recopilat algunes iniciatives que il·lustren a la perfecció la necessitat d’enterrar els cossos després de les exhumacions, tant per un motiu pragmàtic com per un de simbòlic. Aquests monuments a més haurien estat la solució també per a aquells que no haurien aconseguit trobar les fosses comunes, com s’explica a la tercera part. Com a conclusió es planteja com s’han produït aquestes “solucions monumentals” que han superat el model del “gir forense”. Se suggereix així que seria per tant rellevant seguir investigant aquestes pràctiques en el futur i no mirar-les com a simples solucions a un problema tècnic sinó com un nou estadi de les pràctiques memorials.