Del Bel paesaggio a la plana verda de Pistoia

la construcció visual del paisatge com a dispositiu de poder en el territori toscà

Resum

Pistoia, coneguda com 'la ciutat verda d'Europa' a la Toscana italiana, s'ha convertit en les darreres dècades en una extensió de 5200 hectàrees dedicades al cultiu de vivers. Si bé aquestes plantacions es publiciten com una solució mediambiental per afrontar la crisi climàtica, recolzades en la imatge icònica de bellesa i fertilitat del Paisatge Toscà, estudis recents han demostrat com en realitat el cultiu de vivers està causant greus problemes ecosistèmics de contaminació i subsidència degut ús pesticides i extracció d'aigües subterrànies.

Aquest article planteja com la idea de paisatge es troba a la base de diverses operacions d'extractivisme i mercantilització del territori. El text analitza el procés de conformació del concepte de 'paisatge' a partir del cas d'estudi del Paisatge Toscà, plantejant la hipòtesi que des del seu origen, com a construcció cultural, el paisatge va ser configurat com un dispositiu de poder que facilitava el control sobre el territori de manera vetllada i que ha anat evolucionant fins avui mantenint aquesta mateixa condició d'instrument polític inadvertit. L'enteniment del 'paisatge' com una caixa negra permet enunciar la descaixanegrització com un procediment crític i necessari per abordar investigacions que requereixen desvetllar cadascuna de les narratives que componen el discurs de domini sobre la Natura, des d'un plantejament dualista de la realitat.

El Quattrocento italià es pren com a punt de partida temporal quan l'emergència del bel paesaggio va inaugurar una nova sensibilitat basada en l'articulació entre camp productiu i bellesa. Des d'aquí, s'analitza la deriva del concepte als segles successius, les seves maneres de representació i les implicacions de les eines tècniques utilitzades, en relació amb els sistemes de privatització i mercantilització del territori i la propaganda sobre aquest. L'estereotip d''Italianate landscape' al segle XVI es va constituir així mateix vinculat a operacions de promoció territorial per al comerç exterior i va tenir gran repercussió a tot Europa en servir com a model per a la construcció paisatgista de jardins, una operació contemporània al sistema de tancaments. El paisatge com a concepte va poder afavorir aquests processos de divisió, reagrupament i venda del territori.

D'altra banda, les imatges icòniques produïdes per l'artifici escenogràfic del paisatge s'estudien com a instrument per consolidar la identitat nacional a partir del segle XIX. Ja a finals d'aquest segle i durant el segle XX, l'actitud preservacionista basada en una idea de Natura originària va donar lloc a una concepció de paisatge-protegit —instrumentalitzada per a la colonització territorial—, que va tenir continuïtat en els discursos contemporanis sobre la sostenibilitat i el paisatgisme verd.

En aquesta línia, l'article se centra en el cas particular actual dels vivers de Pistoia per analitzar les narratives sobre el verd que publiciten les empreses viveristes en contraposició als estudis realitzats sobre el territori, que evidencien els efectes de l'extracció de recursos i lús de pesticides sobre laigua, els cossos i la terra. Els resultats permeten qualificar l'entramat dels vivers com a operació extractivista, de mercantilització i privatització de l'ecosistema, recolzada en una tàctica de greenwashing.

Finalment, l'article conclou que el paisatge ha tingut una funció de mediació, des del Renaixement fins a la contemporaneïtat, que ha servit de suport en un procés de canvi de paradigma cap a la concepció de la terra com a mercaderia i propietat. Aquesta funció s'ha expressat a través de diferents operacions, analitzades en aquest article, que es podrien considerar tàctiques dins d'una mateixa estratègia de control territorial. El Paisatge Toscà és una caixa negra composta per altres caixes negres, totes opaques i normalitzades, presentades sota una imatge idíl·lica i verda que permet ocultar l'estratègia de control subjacent. La noció de paisatge verd així entesa té efectes despolititzadors; concebut com a objecte, pot cosificar alhora els elements que conté i convertir en escenari passiu el món que emmarca.