Alguns aspectes de les polítiques de vivenda a Barcelona

Resum

La ciutat de Barcelona experimenta durant el Segle XX un fenomen d’immigració que repercuteix en el problema de dèficit d’habitatge, el qual es fa especialment significatiu a partir dels anys 50 per una sèrie de factors polítics, econòmics i socials. Una de les maneres d’enfrontar aquest dèficit serà a través dels anomenats polígons que definiran una nova relació entre habitatge i ciutat, i que tindran un fort impacte urbà amb la formació d’una nova perifèria i la formació de la Barcelona metropolitana.

Per enfrontar el problema d’habitatge, les polítiques s’enfocaran més en termes quantitatius que qualitatius, de manera que aquests es desenvoluparan majorment en sectors perifèrics com operacions aïllades amb l’única finalitat de disminuir el dèficit, però sense cap tipus de coordinació per articular-se amb el resta del teixit urbà, de manera que tindran com a conseqüència problemes de segregació física i social.

Els processos de recuperació de la ciutat a través del que s’anomena el Model Barcelona d’espai públic i disseny urbà a partir dels anys 80, posa èmfasi en la necessitat de millorar la qualitat de vida d’aquests sectors perifèrics desconnectats urbana i socialment, i en el qual, d’acord amb les demandes veïnals, s’estableixen certes estratègies per revertir la seva situació exclosa de les dinàmiques de la ciutat