Evidentiality in Spoken Catalan. The Evidential Marker "diu que"

Resum

Aquest estudi s’ocupa del marcador evidencial diu que, que no té una gran tradició escrita en català, però que s’usa oralment i és equivalent al dizque de l’espanyol o dice che de l’italià (cf. Travis 2006, Cruschina 2015, Alcázar 2018). El fet que aquest marcador siga prolífic especialment en registres orals, en els dialectes catalans i que estiga en decadència entre el jovent en dificulta l’estudi i, per això, cal buscar en diverses fonts per acostar-s’hi. Aquest article analitza els enregistraments orals del Museu de la Paraula —un arxiu etnològic amb textos orals monològics de valencians— i els primers resultats del Corpus Parlars, un corpus dialectal i col·loquial de textos orals monològics i dialògics del valencià. L’anàlisi de diu que i el conjunt de dades dels corpus mostren una construcció parcialment gramaticalitzada amb un valor evidencial reportatiu. També trobem un valor admiratiu o de sorpresa (mirativity) i certs matisos epistèmics pragmàtics. El sorgiment de diu que pot analitzar-se com un exemple de construccionalització gramatical que tendeix cap a valors més subjectius: des d’un verb per a indicar l’estil directe reportat fins al marcador evidencial reportatiu. També es documenten altres marcadors relacionats, com ara que diu que i la fórmula rutinitzada per a encetar contes això diu que era.