Minerva a la Pampa, Sarmiento al temple. Biblioteques populars i historicisme arquitectònic al sud-oest de Buenos Aires a principis de segle XX.

Resum

Entre finals de segle XIX i principis de l’XX, en l’Argentina es va produir un procés configuració de sistema bibliotecari que, impulsat des de l’Estat, va tenir com a eix el format de la biblioteca popular creada, sostinguda i administrada per associacions de particulars. Lligades als centres urbans en franca expansió, aquestes institucions es van multiplicar per tot el territori nacional, especialment per aquelles regions de l’litoral pampeano que es van veure afavorides per la posada en marxa de el model agroexportador. El sud-oest de la província de Buenos Aires, incorporat recentment a l’domini estatal, va ser protagonista, així, de la proliferació i el desenvolupament de poblats de caràcter agrícola i comercial que pretenien equiparar els seus avenços socioeconòmics amb els seus progressos culturals. En localitats com Badia Blanca i Coronel Suárez es va produir, en conseqüència, una modernització accelerada en qual els grups il·lustrats van assumir un paper actiu mitjançant la fundació d’institucions de promoció de la cultura considerada legítima, que es van convertir, d’aquesta manera, en marques i agents de canvi.
El present treball es proposa indagar sobre les biblioteques populars d’aquests dos últims centres urbans -la Bernardino Rivadavia (1882) i la Sarmiento (1915), respectivament- a partir d’l’anàlisi de la dimensió arquitectònica de les seves seus institucionals. En aquest sentit, proposem considerar aquests edificis com artefactes culturals policrónicos on es van articular diversos llenguatges i temporalitats per tal de construir determinades representacions sobre el saber, la cultura lletrada i les biblioteques, així com de el paper que ells els cabria en la conformació d’una ciutat moderna d’acord amb els patrons de la civilització europea. El historicisme eclèctic de les façanes que les va transformar en autèntics temples de el coneixement es va conjugar llavors amb la creixent racionalització espacial que requeria el públic lector en expansió, els patrimonis bibliogràfics en augment i la gradual professionalització de la pràctica bibliotecària. Així mateix, els edificis es van integrar a l’entramat urbà, consolidant la distinció entre un centre de gran potència simbòlica i una perifèria destinada, especialment, a el desplegament de les activitats quotidianes vinculades a l’habitatge i a l’aliment. La presència de Minerva, deessa romana de la saviesa i les arts, en el frontó de la seu bahiense, funciona, així, com a síntesi iconogràfica de la voluntat d’aquestes institucions per inserir-se en una tradició occidental que prestigiés la seva tasca però també confirmar el progrés d’aquestes terres.
Més enllà de l’aportació empíric que suposa l’estudi de les entitats de Buenos Aires, aquest article pretén introduir tres reflexions d’abast general. La primera es refereix a la dimensió activa dels artefactes culturals en els processos de modernització llatinoamericans; lluny de ser meres evidències dels canvis, aquestes formes van ser agents actius en ells ja que van contribuir de manera substancial a modificar les experiències socials i culturals dels habitants de les ciutats. La segona qüestió planteja la necessitat de considerar les obres arquitectòniques com a objectes complexos, històrics i espacialment contextualitzats. En aquest sentit, es considera que l’estudi dels edificis no pot bastar-se a si mateix ni escindir-se de la seva articulació amb l’àmbit urbà i amb la funció de les institucions que alberguen. Finalment, aquest treball planteja la necessitat de problematitzar els relats historiogràfics totalitzadors a partir de la recuperació de les històries locals i regionals. La noció de policronía es revela aquí més productiva que la d’anacronisme, moltes vegades utilitzada per parlar dels contextos provincians, en tant permet donar compte de l’apropiació selectiva d’elements dels repertoris culturals vigents d’acord a les possibilitats i requeriments de les societats receptores.