Entorn construït i concentració de delictes en espais de producció Estatal: Sant Pere de la Pau, Regió del “Bio-Bio”, Xile

Resum

S’argumenta que, en barris periurbans de producció estatal, les propietats espacials de l’entorn construït i la forma física de l’edificat no són suficients per comprendre la complexitat de la concentració de delictes i la formació de barris segurs. Quan es tracta de barris de producció estatal localitzats en àrees desproveïdes de serveis i equipaments, l’escala d’anàlisi de l’espai i la formació de centralitat té una importància vital. En termes de seguretat, la investigació sobre el traçat de la trama urbana i espais públics en àrees residencials són esporàdics i no concloents (Hillier & Sahbaz, 2008). En aquest mateix àmbit s’ha prioritzat la idea d’apropiació defensiva de l’espai, per sobre de la necessitat de construir barris segurs (Greene i Mora, 2018), donant més atenció al rol de l’espai públic i privat, en termes de seguretat i ocurrència de delictes . Davant d’aquesta necessitat, aquesta investigació té com a objectiu identificar i comprendre les propietats espacials de l’entorn construït que intervenen en la formació de barris segurs, problematitzant l’ocurrència de delictes a l’espai públic i privat, així donar llums sobre el potencial de l’entorn construït per afavorir -o no- la formació de barris segurs. La investigació aborda dos barris localitzats al periurbà de la comuna de Sant Pere de la Pau, regió del Bío-Bío, Xile: Boca Sud Nou i Sant Pere de la Costa, sectors contigus però originats per l’Estat en períodes històrics diferents.
L’estudi utilitza una metodologia quantitativa, per una banda, per a l’anàlisi espacial, s’implementa l’enfocament de Sintaxi Espacial desenvolupat per Hillier i Hanson (1984). La sintaxi espacial es basa en la teoria de grafs de la matemàtica discreta per al càlcul de les relacions espacials configuratives entre els carrers de la ciutat (Yamu, 2021). Aquest enfocament es complementa amb la metodologia de Solá Morales (1997) a partir dels preceptes d’urbanització, parcel·lació i edificació. Així, l’espai s’observa com un aspecte intrínsec de les activitats que fan les persones, referint-se no només a les qualitats dels espais individuals, sinó també a les interrelacions entre els espais que componen la disposició espacial i la manera com les persones utilitzen i es mouen per les ciutats. D’altra banda, es realitza una anàlisi socio-espacial quantitativa de la concentració de delictes a l’espai, les dades són extretes del Sistema Estadístic Delictual (SIED) en la seva versió de dades territorials per a l’any 2019. A l’anàlisi es van considerar delictes de més connotació social (DMCS), referits a aquells “delictes de caràcter violent i que afecten la propietat, la vida i béns de les persones, generant amb això un impacte públic” (AMUCH, 2018). Les dades de delictes van ser complementades amb variables espacials del cas d’estudi. Els resultats mostren que l’enfocament de Sintaxi Espacial. juntament amb l’enfocament morfològic de Solá Morales, permeten identificar les propietats espacials que són decisives a l’hora de millorar entorns urbans a nivell barrial i comunal en termes de barris segurs, aprofundint els modes d’urbanització dels Estats Neoliberals que influeixen en la percepció de la seguretat.