Els comuns culturals com un element clau per fer polítiques vinculades a la base. Una exploració del suport als partenariats publicocomunitaris a Barcelona.

Resum

Aquest article té com a objectiu comprendre la gestió comunitària d’equipaments culturals considerant que aquesta pot ser clau per al futur de les ciutats. La investigació inclou observació participant, anàlisi temàtica de debats grupals i entrevistes en profunditat activistes i professionals de l'àmbit de l'acció comunitària a Barcelona. Es documenta la construcció de xarxes de col·laboració activa d'una àmplia varietat d'organitzacions que fomenten els comuns culturals a Barcelona i es destaquen els esforços que han fet per desenvolupar eines per a l'avaluació de la seva pròpia activitat. Les conclusions destaquen la qüestió de l'entesa mútua entre els moviments veïnals, els professionals de l'acció comunitària i el sector de l'economia social. Se subratlla com els partenariats publicocomunitaris poden utilitzar les activitats de creació de xarxes per desenvolupar un enfocament constructiu i crític sobre la prestació de serveis públics i també són claus per millorar l'aprenentatge col·lectiu sobre el que són els processos de democratització econòmica. En aquest sentit, al llarg del text s'atorga una importància vital a la institucionalització d'eines normatives i indicadors qualitatius per avaluar el valor socialment transformador d'aquestes aliances.

Les experiències de desenvolupament local mitjançant la gestió d'espais culturals (Klein i Tremblay, 2020) ens condueixen a interrogar-nos sobre el paper dels actors comunitaris autoorganitzats en el foment de la democratització de la vida quotidiana. Els casos reals d'apoderament comunitari i, específicament, la manera com es desenvolupa als entorns coneguts com a béns comuns urbans i/o béns comuns culturals, han atret l'interès tant de l'acadèmia com de l'àmbit polític a tot el món (Antonucci 2020 (Feinberg, Ghorbani i Herder 2020; Giannini i Pirone 2019; Kay i Wood 2020; Petrescu et al. 2020; Shah i Garg 2017; Steiner, McMillan i Hill O'Connor 2022; Williams 2018). A Barcelona, ​​durant la darrera dècada, entre els efectes de la Gran Recessió, l'esclat de la pandèmia de COVID-19 i la crisi ecosocial desencadenada a continuació, s'ha anat reconeixent amb cada cop més èmfasi el potencial socialment innovador d'aquells espais i projectes culturals impulsats per plataformes comunitàries en què participen ciutadans compromesos com a gestors de pràctiques culturals; alhora, aquestes iniciatives també han guanyat prestigi entre el públic en general.

Com una manifestació particular dels espais d'esperança (Harvey 2000), els centres culturals dirigits per la comunitat són un subtipus específic en el vast camp dels béns comuns urbans on s'estan duent a terme lluites per recuperar la governança ciutadana sobre l'aigua, el subministrament d’aliments, la distribució d’energia, l’habitatge o el medi ambient. Com a iniciatives promotores de l'emancipació cultural, l'aprenentatge col·lectiu i la creació autònoma, aquests centres reaccionen davant de les polítiques d'austeritat i dels processos de vulnerabilitat social. Tot i la gran diversitat en els seus eixos, en les fórmules organitzatives i en les escales d'acció, coincideixen que actuen sobre les economies urbanes i les relacions socials per impulsar un moviment general cap a la democratització i la desmercantilització. Així, a més de promoure activitats culturals, molts d’aquests centres desenvolupen iniciatives que donen resposta a un gran nombre de reptes de la societat actual. Són iniciatives que entreveuen la construcció d'altres imaginaris de possibilitat.

A Barcelona, ​​el desenvolupament de diferents iniciatives en un moviment polític, amb la seva pròpia plataforma associativa particular anomenada Xarxa d’Espais Comunitaris, és prova de l´existència d´un model de gestió comunitària d´equipaments culturals. La xarxa inclou iniciatives amb una gran varietat de formes organitzatives, des de centres socials autogestionats inspirats pel moviment okupa, fins a plataformes reconegudes oficialment que gestionen equipaments públics en conveni amb les administracions públiques.

… les formes de gestió comunitària són diverses (autogestió d'espais okupats o privats, gestió d'equipaments i recursos municipals, cooperatives a locals llogats, etc.) i no es basen en un únic model de treball sinó que es defineixen en una varietat de maneres que tenen a veure amb valors, objectius i models organitzatius quant a la gestió de les necessitats col·lectives i la seva relació amb els recursos compartits d'un determinat territori (Balanç Comunitari 2017-2020, Xarxa d'Espais Comunitaris).

En aquest article es recolza la idea que comprendre aquest tipus de gestió dels equipaments culturals pot ser vital per entendre com la ciutadania pot fer servir demandes específiques, accions col·lectives i propostes organitzatives concretes per cridar l'atenció dels gestors i promotors de polítiques públiques i així reivindicar el seu dret a la ciutat (Bailey i Marcucci 2013; Harvey 2014; Iveson 2013; Kemp, Lebuhn i Rattner 2015; Novy i Colomb 2013). En aquest sentit, aquesta investigació examina les iniciatives de gestió cultural participada com a espais on es donen equilibris complexos entre la institucionalització, el desenvolupament comunitari i l'autonomia col·lectiva. Observar aquests equilibris és fonamental per entendre les iniciatives d'innovació social a nivell local (XXXX 2012; Oosterlynck et al., 2013; Pradel, Eizaguirre i García, 2013). Quant a la seva possible acció com a nodes de governança per transformar les ciutats i millorar-ne l'habitabilitat, la discussió sobre els condicionants de la gestió participada d'equipaments culturals ofereix també l'oportunitat d'observar els límits i els reptes dels models de desenvolupament comunitari influenciats per les contrareformes neoliberals. L’actuació d’aquests equipaments com a llocs on interactuen les lluites socials i on es posa en pràctica la democràcia contributiva ocupa un lloc central d’aquesta investigació. També és rellevant l’existència de mètriques alternatives de tipus comunitari per avaluar l’acompliment dels equipaments culturals, diferents de les relacionades merament amb la millora del capital social dels individus. En resum, aquest estudi se centra en les pràctiques de gestió cultural a un nivell proper als ciutadans, involucrant-los com a creadors i gestors d'ecosistemes de governança cultural, i rebutja la noció que els seus equipaments culturals són mers llocs de consum cultural. Alhora, l'estudi presta una atenció especial a la relació entre aquests entorns culturals i l'àmbit de l'economia social, observant en particular les interaccions entre les pràctiques de gestió cultural comunitària i les formes de l'economia social i solidària.