PONA I ANTI-PONA: "LA LUCERNA" ENTRE ECLECTICISME, CENSURA I AUTOCENSURA

Resum

Literat i metge dividit entre “l'ozio lecito della scrittura” –per reprendre el títol del fonamental assaig de Stefania Buccini sobre l'obra de l'autor veronès– i la seva vocació d'home de ciència, Francesco Pona és un autor encara poc estudiat i moltes vegades oblidat al panorama actual de la literatura italiana. Autor eclèctic, molt proper a l'experimentalisme de l'Accadèmia degli Incogniti, Pona publica el 1625, sota el pseudònim d'Eureta Misoscolo, La Lucerna, una obra que, per la seva càrrega de transgressió, els seus temes i continguts i el seu evident avantguardisme típicament barroc, no passa desapercebuda als principals cercles literaris i intel·lectuals del seu temps, ni al control de la censura de la Sagrada Congregació de l'Índex que, des del març del 1626 fins al 1948, inclou el text a l'Index Librorum Prohibitorum. Les raons d'aquesta condemna semblen gairebé descomptades, i el mateix autor n'és conscient –com s'infereix, per exemple, de l'aparell paratextual imprescindible de La Lucerna– de tractar temes i doctrines –el de la pitagòrica metempsícosi, en primer lloc– que s'allunyen molt dels límits establerts pels revisors contrareformistes. L'epidèmia de pesta del 1630 i la inclusió de La Lucerna a l'Índex marcaran un hiat en el quefer literari de l'autor que, després d'abjurar el 1636 de la seva producció juvenil, virarà de la transgressió de les primeres obres cap a un caut conformisme –paradigmàtic , des d'aquest punt de vista, el títol d'una obra del 1648, Antilucerna–.

Aquest estudi se centrarà sobre aquests elements, principalment estilístics, temàtics i doctrinals que van fer de La Lucerna un text molt llegit i controvertit, i, a més, sobre la prohibició del text tant a Itàlia com a Espanya, on quedarà prohibit des de l'Índex de Zapata de 1632 fins al de Ceballos de 1790, no tant, com va passar a Itàlia, a causa dels seus continguts, sinó per la publicació del text sota pseudònim.