Adequació dels edificis de patrimoni religiós. Una estratègia per millorar l’accessibilitat al centre històric de Puebla, Mèxic

Resum

A Mèxic, són pocs els exemples reeixits de millorament de condicions d’accessibilitat en centres històrics. No s’ha conceptualitzat la relació que hi ha entre les activitats quotidianes, el reconeixement de la diversitat humana i la conservació de l’patrimoni. Tampoc s’entén que l’accessibilitat és un dret humà, a sobre de l’estètica i la priorització de l’monument, ja que hi ha edificis antics que conserven els seus usos originals i d’afluència diària com els temples catòlics, considerats al seu torn recintes culturals ja que són contenidors de patrimoni, art (béns mobles) i practiques socials amb atracció turística.

A Puebla, hi ha l’experiència d’un projecte participatiu i incloent d’accessibilitat on es van involucrar a cinc immobles d’interès patrimonial. Són temples històrics que formen un itinerari per la seva proximitat i importància en el primer quadre de la ciutat. En un primer tram, estan Santa Mònica, considerat un santuari que rep a milers de fidels cada setmana, l’ex convent de Sant Domingo, on es troba la capella del Rosari, i la Basílica Catedral de la ciutat, connectats pel carrer de vianants més important de la ciutat, «la 5 de maig». Cap al sud, completant la ruta, es localitzen Sant Joan del Laterà, «El Hospitalito», i La Soledat, amb al seu torn es comuniquen amb el Museu Amparo. Tots els temples són antics, daten dels segles XVI a l’XIX.

Durant 2015 i 2016, a través d’un treball conjunt entre autoritats locals, universitats i associacions civils, a més del suport econòmic d’una entitat local municipal i una altra internacional de govern xilè, es van col·locar diversos elements per a la millora de l’accessibilitat, com rampes metàl·liques reversibles, i es van intervenir paviments en atris i accessos. Fins a la data (2020), és un projecte d’abast territorial per al benefici de tots, no només per a les persones amb mobilitat reduïda, que permet un desplaçament autònom i de fàcil utilització, inclusivament per a aquelles persones que requereixen ser assistides per una altra persona, ja que els percentatges de pendents en les rampes oscil·len entre el sis i deu per cent.

La metodologia desenvolupada per abordar el treball va ser mitjançant la incorporació d’un equip interdisciplinari, en aquest cas Re Genera Espai, que va difondre la importància de reconvertir aquests immobles patrimonials en espais accessibles, una acció promoguda davant els custodis dels cinc temples, realitzar una anàlisi diagnòstic de cada cas, desenvolupar el projecte i supervisar els treballs amb la finalitat que complissin amb les normatives i recomanacions locals i internacionals.
El projecte va ser rebut de bona manera pels custodis, després d’un llarg procés de treball, així com per la resta de la població, el que es reflecteix en un augment considerable de persones amb alguna discapacitat que van als recintes, siguin feligresos o turistes, i d’altres persones amb mobilitat reduïda que fan ús dels espais oberts, com atris i carrers.

Fem èmfasi en que es requereixen més intervencions en altres espais considerats menys importants. Aquest és un primer pas cap a ciutats més accessibles, en aquest cas una zona històrica, que requereix intervencions urgents per crear xarxes d’accessibilitat. El present treball va donar pauta a altres projectes que s’han desenvolupat per part de l’equip, no només amb discapacitats motrius, també amb persones amb ceguesa i debilitat visual.