Després de la Gran Guerra: Espanya, un Estat sense política esportiva (1919-1923)

Resum

Per a Espanya, els cinc anys que passen des del final de la Guerra Mundial fins a la dictadura de Miguel Primo de Rivera representen una escalada en la crisi política de la Restauració. En la conjuntura europea, les estructures institucionals i de govern de l’educació física i l’esport es van reforçar a les principals nacions principals. A Espanya, els elements privats de la cultura física volien que el govern intervingués de la mateixa manera que succeïa en altres països, no obstant, la ignorància i el menyspreu dels partits dinàstics per resoldre el problema d’educació física, no només ho va manifestar, també va situar el país en un context de frustració, inferioritat i vergonya. En aquest afirmació es situa l’objectiu d’aquest estudi que analitza els discursos i les problemes que van influir en l’esmentat problema. La revisió documental de fonts periodístiques primàries és essencial per percebre el moment històric, però, a més, els darrers estudis permeten deduir una hermenèutica en un camp inexplorat de la política i l’esport. Es conclou que la manca de democràcia, les pors subjacents a una revolució social i el trencament d’Espanya van dificultar el procés de cultura física i esportiva del país. Això va passar en un període clau de la història de l’esport internacional, en reprendre els Jocs Olímpics a la nova conjuntura de l’esport de post-guerra. La poca visió estratègica del govern conservador no va saber apreciar les oportunitats del moment històric per reforçar el nacionalisme espanyol.