Reforma i defensa a l’Espanya liberal (segles xix-xx). Una historització de la “qüestió securitària”

Resum

Es proposa en aquest text una anàlisi genealògica de la defensa social a Espanya—com a efecte d'una nova gubernamentalidad liberal i com a tècnica de govern— des de l'últim terç del segle XIX, moment en què s'entrelluca la seva configuració, fins a 1933, any en què es promulgaria la Llei de Vagues i Dolents, primera disposició jurídica espanyola configurada en la seva integritat a partir dels pressupostos teòrics i discursius dels nous corrents penals de caràcter científic-positiu i preventiu, que, precisament, van ser pensades com a tècniques o eines destinades a defensar la societat, sent concebuda aquesta última, des de tal prisma, com un ens orgànic dotat de lleis i funcions pròpies i immanents. S'emmarcarà el desenvolupament d'aquestes noves pràctiques de govern —discursives i no discursives— en el context d'emergència d'una qüestió securitaria en el si dels debats generals i d'època vinculats al problema social o a la qüestió social, procurant-se una proposta de historización d'aquest fenomen a partir de la detecció de les seves principals matrius categorials i línies discursives; les mateixes es vincularan, al seu torn, amb les capacitats institucionals de l'Estat liberal intersecular entorn de la gestió-control-prevenció dels ilegalismos i de la delinqüència, i els seus impactes en la conformació d'un sentiment d'inseguretat subjectiva a partir del qual, precisament, es veurà en la defensa social una solució a l'estat de crisi general, segons els contemporanis, que estava travessant el camp del dret penal o el penitenciari respecte a la prevenció de la delinqüència, demandant-se l'adopció de noves polítiques públiques en aquest sentit.