Turisme, modernització i idiosincràsia nacional a l’Espanya del segle XX

Resum

L’article examina el paper del turisme en la història cultural i política d’Espanya des del final del segle XIX. Malgrat que s’havien desenvolupat al país les pràctiques de l’esbarjo modern ja en el vuit-cents, els animadors locals de la indústria turística mostraren la seva decepció davant el reduït nombre d’estrangers que visitaren el territori. Cap al principi del segle XX, el projecte de fomentar una indústria per rebre i atendre el fenomen turístic va acabar convertint-se en un component important de l’ampli programa «regeneracionista». Després de la Segona Guerra Mundial, el règim franquista, enfrontant-se a l’ostracisme internacional al qual es va veure sotmès, va conferir al turisme estranger un paper de gran importància per a les relacions internacionals que volia establir. Al llarg de les tres dècades següents, el turisme fou possiblement el bé que més valor tenia per a la dictadura, fins que els mals de la saturació immobiliària i la corrupció que aquesta va propiciar posaren fi a l’eufòria de l’anomenat «miracle turístic» espanyol.