EL DISCURS D’ARTHUR SCHOPENHAUER A L’ART D’INSULTAR. LA TRADUCCIÓ COM A EXPERIÈNCIA ESTÈTICA

Resum

Arthur Schopenhauer (1788-1860) admirador d'Immanuel Kant i dels il·lustres escriptors espanyols: Calderón de la Barca i Baltasar Gracián, de qui va traduir l'oracle manual, representa un dels màxims exponents alemanys sobre el pessimisme metafísic. A la segona dècada del segle XX tant Friedrich Nietzsche com Thomas Mann, així com Thomas Bernhard van quedar fascinats per les tesis de Schopenhauer, en les quals afirmava que el patiment ho domina tot. En aquestes pàgines analitzarem la traducció d'una de les seves obres, L'art d'insultar (Die Kunst zu beleidigen). L’insult, segons Schopenhauer, no deriva de conceptes grollers i vulgars, ni té la finalitat d’injuriar, sinó que serveix com a recurs quan l’art de l’argumentació no prospera i queda anul·lada.

Tal com manifesta Franco Volpi a la introducció de L'art d'insultar, aquesta obra és el complement de L'art de tenir raó, la finalitat del qual serveix per vèncer dialècticament l'oponent en una discussió tant per a afirmacions veritables com falses. El discurs de les ofenses, insults i improperis, segons l'ideari de Schopenhauer, es revifa, prospera i té validesa fins a la nostra més recent actualitat. Els aforismes i els assajos de Schopenhauer aporten un clar encert davant d'una societat debilitada pels esdeveniments socials. A més, Schopenhauer orienta la seva filosofia cap a la comprensió pragmàtica del viure.